El confinament altera el sentit de les coses i del temps. Trenca les nostres rutines i les pautes de comportament adquirides. Ens posa davant de nosaltres mateixos, ens sostreu les pautes de sociabilitat i ens encara davant del silenci i el temps. Modifica la producció material condicionada pel propi confinament i atorga nous marges a la producció intel·lectual. Si fem com toca i ens quedem a casa la disponibilitat de temps és el nostre capital més important. Una altra cosa és que sapiguem fer-ne un ús intel·ligent i treure'n profit. En la noció del pas del temps, el temps llarg, resulta que el confinament ens escatima l'espectacle de la natura que deixa poc a poc la letàrgia de l'hivern i prepara un esclat de vida primaveral. Quan s'aixequi el confinament, la primavera ja haurà esclatat en tota la seva esplendor i ens haurem perdut la visió dels primers borrissols, dels brots més tendres, de les floracions més cromàtiques, dels marges atapeïts de flors silvestres, dels jardins que hauran perdut la nuesa i s'hauran revestit de nou de vegetació exuberant.
La disponibilitat de temps ens permet, això sí, acostar-nos a la realitat d'altres maneres. I una és la lectura. Ens quedarem sense Sant Jordi, però no ens quedarem pas sense llibres. El confinament m'ha permès assaborir millor les novetats que he anat rebent. Una de les darreres, el volum Jardins, que és el número 204 de la col·lecció dels Quaderns de la Revista de Girona, i el 86 de la sèrie Guies. Des de la seva creació l'any 1985, aquesta col·lecció, que des de fa un temps dirigeix la doctora Rosa Maria Gil i Tort, ha nodrit les biblioteques públiques i privades de més de cent monografies locals i de prop de noranta guies de contingut específic, des del número 1 sobre els jueus fins aquest 204 dedicat als Jardins. La Diputació de Girona i l'obra social de La Caixa mantenen un compromís ferm i garanteixen una velocitat de creuer a la col·lecció.
Els autors, Joaquim M. Puigvert, Ignasi Esteve, Josep Pujol i Rosa Maria Gil Tort, ens proposen una mirada sobre els jardins de la província de Girona, públics i privats, recents i històrics. Primer amb una aproximació general: l'afany per domesticar la natura, per reproduir-la a petita escala en l'àmbit domèstic i el gust per afegir-hi més enllà del mimetisme de la natura circumdant les aportacions exòtiques que aporten singularitat a un jardí. Després fa un recorregut històric que comença amb els jardins d'època romana (uns bons exemples serien els jardins de Pompeia, o la reconstrucció ideal d'una villa i els seus jardins a la Fundació Paul Getty de Malibú), que en el cas de les terres de Girona es concreta sobretot en la reconstrucció ideal que ens proporciona l'aqueologia dels jardins d'Empúries, o els de la vil·la dels Ametllers de Tossa de Mar o els de les cases dels assentaments del pla de Girona al pla de l'Horta o a can Pau Birol. Després els autors ens posen al davant els diferents models i tendències de jardineria en època moderna. Primer els jardins italianitzants renaixentistes, més endavant els jardins més arquitecturitzats i de disposició ortogonal de les plantes de matriu francesa amb els paradigmàtics jardins de Versalles. En contraposició a la linealitat i la geometrització dels jardins francesos la visió anglesa més pròxima a la natura en un camí que prescindeix de la geometria i es concentra en la topografia; les ondulacions suaus dels paisatges traslladades als parcs i els jardins anglesos. El repàs segueix pels jardins romàntics d'un atapeïment entre decadent i historicista, els jardins del noucentisme amb la recuperació de l'ideal clàssic i la petjada singular que hi deixà Nicolau M. Rubió i Tudurí sobretot a Barcelona però també a la Costa Brava i al Pirineu especialment a Puigcerdà. Segueixen, al ritme de les tendències renovadores de l'arquitectura, pels jardins racionalistes i ens condueixen a la realitat dels jardins contemporanis barreja de banalitat estereotipada amb les notables excepcions de les intervencions i propostes de Martirià Figueres, de Martí Franch, de Clara Jiménez, de Laia Escribà, de Mònica Martí, de Mercè Trias i Jordi Piera o d' Anna Esteva, per citar només alguns exemples d'arquitectes i paisatgistes que han estudiat a fons el valor i l'impacte del jardí en un entorn urbanitzat.
Feta la cavalcada per la història, els autors ens transporten a un univers divers i ric que passa pels jardins botànics amb finalitats cientificomèdiques o pedagògiques segons que sigui el jardí medicinal de l'Hospital de Santa Caterina o les pràctiques introduïdes pels Germans de la Salle a Figueres a principis del segle XX. És la tradició encetada per Miquel Agustí, frare de Banyoles del segle XVII i seguida per metges, apotecaris o monjos. Després els jardins literaris com el Clos del Pastor de Víctor Català, els parcs urbans públics amb esment especial de la Devesa de Girona i amb un èmfasi en la figura de Ricard Giralt Casadesús, que primer a Figueres i després a Girona va somiar i definir parcs per a les ciutats del demà.
En les pàgines amb informació addicional trobem un repertori ampli d'arquitectes i projectistes, i també els jardiners, d'entre els quals destaca Joan Mirambell i Bertran amb nombroses actuacions a diferents jardins de les terres de Girona que el lector trobarà adequadament referenciades.
Jardins de mas, jardins indians amb exotisme de palmeres i arbres tropicals, jardins de balneari, jardins de cementiri, jardins de les colònies industrials i les cases dels fabricants, ciutats jardí, parcs i places, les fonts i els parcs de la democràcia com els del Migdia o de les Ribes del Ter a Girona.
No hi falta una repassada amb capítols propis pels jardins més emblemàtics com els del Castell de Peralada, els de Cap Roig, els de Santa Clotilde a Lloret de Mar, els de Mar i Murtra i Pinya de Rosa a Blanes, i els d'indrets específics al Montseny, a Banyoles vora l'Estany, a Olot amb la plaça Clarà, a Camprodon amb el passeig Maristany, el casal Rama i el jardí de la Puda a Sant Joan de les Abadesses, els jardins privats i públics aterrassats de Ribes de Freser i de la Vall de Ribes i el parc públic Schierbeck de Puigcerdà. Una repassada evocadora i suggerent, plena d'olors i colors, que ens interpel·la per la singularitat i que ens ofereix unes quantes oportunitats per a després del confinament.
En termes generals els nostres parcs i espais públics queden lluny encara dels parcs de les ciutats del Nord, a Europa o al Cantàbric i l'Atlàntic, on des de Santiago de Compostel·la a la Senda de Vitòria els arbres han adquirit la força, la consistència i l'edat que sembla que aquí en termes generals no hem deixat assolir. Els boscos urbans i els parcs amb arbres madurs i una frondositat humida són encara una assignatura pendent en molts llocs de Catalunya. És cert que la climatologia i el canvi climàtic ens obliguen a una adaptació creixent, però també és cert que massa sovint s'ha practicat una renovació estantissa basada en una política de plantar i tallar sense deixar que la vegetació adquireixi dimensions raonables i sovint amb provatures poc reeixides en les espècies seleccionades.
El llibre s'obre, en aquest sentit, amb una mena de manifest i declaració de principis a favor del valor patrimonial dels jardins i de la seva conservació: «No es poden perdre més 'capes històriques' en l'art del jardí. Seria un empobriment del patrimoni cultural, natural i històric».
