Enllà de les desgràcies que s'han produït aquests dies, i enllà de les que han de venir, l'aturada vírica ha electrificat la gent. La reclusió forçosa n'ha tret la part més boja. L'arlequí i el psicòpata que tots portem dins. Quan hi ha camp per córrer, anar a la feina o a ballar asserenen el costat fosc de cadascú. No veure's gaire sovint, sovint allarga el matrimoni. Enviar els fills a l'escola ens distreu de menjar-nos-els al forn. Tenim sogres perquè no els solem tenir a casa. I amics.

El confinament ha destapat bertrans, pallassos i poetes de conjuntura. Aquests dies m'he dedicat, una mica com tothom, a mirar de saber què feien els altres. Per distreure'm. I gràcies a les xarxes socials he recopilat un reguitzell d'animalades. Algunes són ben divertides. Hem de pensar que, tancat, el jo pugna per fer-se notar. El jo, acostumat a expressar-se tothora, a la feina, a les botigues i als bars, confina'l i es convertirà en un jo desficiat.

Una cosa és la picaresca a cel obert i l'altra és el jo xisclant, planyent-se o rient a les xarxes socials. Dimecres els Mossos van multar un imaginatiu que havia sortit a passejar amb una cabra lligada, a Palafrugell. I a Manresa en van enxampar un altre: disfressat de dinosaure havia baixat a llençar les escombraries. Dos genis. Però a les xarxes s'ha produït una mística de claustre involuntari que m'ha divertit molt.

D'una banda, els jos que n'han fet una transcendència. Tot de gent en actitud entre bleda i còsmica ha pensat que en sortirem més bons, més empàtics, més conscients del valor de les petites coses. Un consol comprensible que saltarà pels aires quan ens deixin sortir, a la desbandada, perquè no deixarem res per verd.

De l'altra, els de l'enginy afuat. No ha passat cap dia que la xarxa no s'omplís d'acudits, d'un humor blanc, caricaturesc, consonant amb les ganes que tenim de posar bona cara al mal temps. Vídeos de gent fent malabars amb el paper de vàter. Ensurts a la parella. Bateries de consells absurds. Vídeos d'una bonhomia encomiable.

En tercer lloc, però continuant amb l'humor, vídeos i comentaris verité sobre la quotidianitat. Una dona ha descobert que el seu marit sap cuinar, vint anys després del sí, vull. Una altra deia que havia batut la beixamel amb el Satisfyer. Un home ens explicava que ja ha pintat dos cops el pis. Quatre adolescents feien una partida de Trivial en línia. I un sonat projectava pel·lícules a la façana dels veïns.

I a la cua del desfici, els que diuen regalar-nos el seu fato. Músics, analistes, actors, consellers i sobretot poetes, parlo de no professionals, que aquests dies ens volen amenitzar la clausura. Fesomies filmades, declamacions estultes, exposicions de jos que no suporten no poder parlar en primera persona, aquests dies, i que precisament disfressen de regal una egolatria de volums indigeribles. Jo em pregunto què faran, quan això s'acabi i tots tanquem la pantalla.