21 de març de 2020
21.03.2020

Salvar lleó X

21.03.2020 | 01:13

Amb tant de coronavirus i confinaments, està passant lleugerament desapercebuda la commemoració dels cinc-cents anys de la mort del gran artista del Renaixement italià Raffaello. El Raffaello que tant admirava el nostre geni Dalí i que, la gran passió que sentia per ell, va provocar-li la seva expulsió de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando en aquella famosa escena davant del tribunal que l'examinava.

Dèiem doncs que, aquesta commemoració, a Itàlia, ha començat amb una certa polèmica i no precisament relacionada per cap virus ni quarantena.

Ha estat arran de l'organització a Roma, a la Scuderia del Quirinale, de l'exposició més gran i important que mai s'ha fet sobre l'artista d'Urbino. L'ocasió s'ho val i quin millor motiu que aquesta efemèride per poder exaltar la figura de Raffaello i el seu llegat artístic. Malgrat que va morir amb tan sols 37 anys, la seva obra pictòrica la conformen nombrosos retrats de personatges rellevants de l'època i la decoració d'estances que es troben als museus vaticans. Raffaello va sobresaltar juntament amb els altres grans mestres del Renaixement com Michelangelo i Leonardo da Vinci. La seva rellevància va ser tal que la seva tomba es troba ni més ni menys que al Panteó de Roma.

El cas, però, és que aquesta exposició va provocar que, el passat mes de gener, tot el comitè científic del Museu dels Uffizi de Florència dimitís en bloc. En el nostre país, que més aviat impera la tendència de dimitir poc, aquestes dimissions m'han semblat un fet de naturalesa extraordinària. Quin ha estat el motiu per aquesta decisió tan dràstica?

Es va encarregar als membres del comitè el treball d'elaborar una llista per al Museu florentí d'obres que es declararien «inamovibles». Després de mesos de treball i estudi de tot el fons museístic dels Uffizi, va sorgir una llista de 24 obres amb aquesta declaració i que representaven el caràcter identitari propi del museu. Entre aquestes obres hi havia el retrat que Raffaello va fer del papa Lleó X amb els cardenals Medici i Rossi. Una obra mestra amb forts vincles amb Florència en tractar-se d'un Papa de la família dels Medici juntament amb el seu nebot, Giulio de Medici, que seria el futur papa Climent VII. Una imatge que representa el poder de Florència del cinquecento i la relació entre el govern florentí i l'Església.

La polèmica apareix quan el director del Museu dels Uffizi, Eike Schmidt, malgrat la llista feta pel seu comitè, va acceptar cedir aquesta obra pictòrica al Quirinale de Roma per a l'exposició que s'ha organitzat per a la commemoració, fent cas omís de les recomanacions i de l'estudi elaborat pels experts. Fruit d'aquesta desconsideració, el comitè en bloc va presentar la seva dimissió.

Aquesta polèmica ens posa davant del mirall en el reconeixement de la nostra feina diària, de fer-nos valorar el que fem, de mantenir una certa coherència amb tu mateix. A la vegada, però, ens pot arribar a xocar atès que tampoc sembla que la cessió de l'obra generi per als Uffizi un perjudici greu atesa la magnitud excepcional del museu i, sobretot, que el motiu de la cessió és per a una exposició colossal sobre l'artista i amb motiu d'una efemèride rellevant.

Potser tot aquest enrenou no haurà servit per gaire degut als esdeveniments lamentables que viu Itàlia aquests dies. Poca gent podrà gaudir d'aquesta exposició que acabarà, teòricament, el mes de juny.

En qualsevol cas, es tracta d'un episodi d'amor a l'art. Una demostració de sensibilitat per la bellesa i la història. De posar en valor la cultura. Si se'ns contagia una mica aquest altre virus renaixentista, segur que no ens farà cap mal. Ben al contrari.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook