22 de març de 2020
22.03.2020

Cadascuna en el seu tancament

21.03.2020 | 23:28

Es difícil pensar en com et sents quan passen les hores, els dies, i fa tant que no t'has mirat al mirall; ets la peça principal d'un engranatge tan simple com fràgil. Un microcosmos sense res de particular. Potser se t'estan esborrant els contorns i no te n'has adonat. Busques en els afectes i en els referents aliens per esbrinar com se suporta aquesta situació inèdita.


Una amiga acostumada a posar perspectiva, a meditar i a reconstruir-se després de cada cataclisme, m'escriu que no es fa a la idea que això estigui passant, que creu estar vivint la vida d'una altra persona. Llavors em ve al cap el record de quan, de petita, vaig llegir per primer cop El diari d'Anna Frank. L'impacte encara em dura. Per molt que el confinament que estem vivint nosaltres ara, amb totes les comoditats, un excés de comunicacions i data de finalització, sense una amenaça violenta de la nostra integritat similar al nazisme, no sigui comparable amb el de la família de la petita nena jueva, identifico amb claredat les sensacions que transmetia el llibre: la incertesa, l'aïllament, l'adaptació a la reclusió, l'afany per aprofitar cada petit moment feliç, la monotonia, la por, la solidaritat d'alguns, la manca d'espai. Recordo que llegir les rutines d'Anna Frank en el seu amagatall, i saber que ser tan valenta no la salvaria, em provocava un malestar físic que va fer que la meva mare m'amenacés de treure-me'l en veure'm tan angoixada. Queda't a casa, que costa poc, ens diuen aquests dies. Depèn de les idees que et visitin, ja que a vegades les pitjors circulen sense restriccions.


Una altra de les meves amigues em diu que des de divendres ha tornat mentalment al caseriu basc on va néixer i es va criar, al marge del món, sense telèfon, sense visites i amb l'únic contacte de la seva família. Temia el moment en què, en acabar el curs escolar, havia de retornar al seu tancament en camp obert, tot l'estiu en soledat i depenent de la voluntat d'altres per baixar al poble i veure gent. No era propietària del seu temps, ni dels seus passos. Tan bon punt va poder, va dir adeu a tot això, però aquests dies l'ha tornat a visitar el neguit de dies sense fi, d'estar de cop i volta fora de lloc.


Des de la caixa d'un supermercat, la meva amiga de la infància m'assegura que està assistint a una distopia en capítols. Els primers dies terribles, amb els clients presos del pànic acaparant queviures i comportant-se amb grolleria amb el personal que doblava torns per reposar, li van resultar fins i tot tolerables. Relata que des de dilluns, amb les prestatgeries plenes i una mica de tranquil·litat perquè coneixem que també això passarà, la gent està silenciosa i descolorida, desanimada. Et contagien la seva por, afirma, i li reconec que no és el mateix estar com ella a peu de canó, sostenint l'escassa normalitat que ens han deixat, que a casa, enviant i rebent missatges encoratjadors per telèfon. Tot suma, diu, i m'explica que dissabte, quan sortia de torn a les deu de la nit i caminava pel carrer buit, de cop i volta van esclatar els aplaudiments per als sanitaris des dels balcons i va sentir, per primera vegada en molts dies, una fiblada d'alegria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit