Poc a dir contra els treballadors de la nostra sanitat que, en trobar-se amb el merder del Covid-19 al davant, i perdonin l'expressió, han fet el possible per recollir i endegar la merda. Però servidor m'he sentit enganyat i no pas «com un xino», com es deia abans, perquè als xinesos els van tenir informats des del primer moment. Aquí, no. I suposo que molts ciutadans tenen la meva mateixa impressió. Divendres dia 7 encara vaig anar al cinema, en una sessió nocturna on érem cinc persones ben separades, una de les quals va fer xanxa a la sortida dient que això de la grip del coronavirus anava la mar de bé per no fer cues. La grip, va dir. Ens ho havien venut així. O no eren les nostres autoritats sanitàries a dir que no hi havia motius per suspendre el Mobile Congress? No era l'OMS a dir que era «com una grip»?

Escric nou dies després. Estic confinat, com la majoria de ciutadans, a Olot. Tenia un compromís aquí, dissabte 14-III. La vigília vaig estar pendent de totes les notícies per si suspenien la mobilitat. Ningú no ho va fer. Vam viatjar amb la família. L'endemà passat deien que ningú no havia d'haver canviat de residència. I en un cap de setmana com era aquell, no ho podien avisar abans? Rebo missatges de companys signats així, per exemple: «Tercer dia de confinament». A Olot no es veu una ànima pel carrer. Una catàstrofe nuclear no sé si seria tan angoixant ni efectiva. El meu fill, que té mentalitat matemàtica, ha calculat progressions geomètriques de les infeccions, i és qui s'ha pres les mesures preventives més seriosament.

Servidor ja fa dies que té la mosca al nas. La meva tesi és que ens amaguen alguna cosa. No pot ser que dies enrere ens diguessin que patíem un simple virus com la grip i ara tothom en faci una tragèdia. M'he après les corbes que calen per no col·lapsar el sistema sanitari de pe a pa. Col·lapsar és dir molt! Dijous passat un company em va dir que havia sofert un principi de pneumònia però que no li havien fet la prova del coronavirus. L'alcaldessa Colau de Barcelona, divendres 13, des del seu confinament domiciliari, contra els que asseguraven que les proves sols es feien als polítics, deia que a ella tampoc no li havien fet. Imagino que la prova deu ser careta. I, això, depèn de com s'entengui. Si costa 30 ? i ens hem d'infectar 37 milions de ciutadans (el 70% segons els alemanys) el cost seria de 1.110 milions de ?. Un preu irresistible per a uns pressupostos catalans que ronden els 25.000 M?. Em vaig posar l'OMS via internet, cosa que un llec en medicina com servidor no hauria d'haver fet. El juny del 2015 ja s'oferien « Pruebas de laboratorio para el coronavirus causante del síndrome respiratorio de Oriente Medio (MERS-CoV)». Hi distingien pacients simptomàtics en vies respiratòries (als quals s'havia d'aplicar la prova PCR-RT, reacció en cadena de la polimerasa), dels pacients amb contactes asimptomàtics (als quals s'havia d'aplicar la prova PCR). En tots dos casos, « si la muestra va a llegar al laboratorio en menos de 72 h, almacenarla y enviarla a 4 °C; si va a tardar más de 72 h, almacenarla a ?80 °C y enviarla en hielo seco o nitrógeno líquido». Se'm confirmà, doncs, que la prova devia ser careta. Per què ningú no ho ha dit?

Vist que els programes de ràdio i TV sobre el tema proliferaven i admetien preguntes del públic, vaig demanar a qui s'aplicava la prova i quant costava. Se'm contestà la primera qüestió: tenien prioritat el personal mèdic (només faltaria! tinc una infermera coneguda i ja li han fet) i els afectats. (Però com se sabia si un estava afectat, si no se li feia la prova?) Ningú no responia sobre el cost. Començava d'entendre les raons de la por sanitària. Per postres em vaig connectar amb la MIT Technology Review. La del10-III d'enguany deia que els primers kits de diagnòstic d'EUA tenien defectes. Les proves dels 1.300 i escreix de primers infectats no servien. Allà mateix vaig llegir: «L'amplificació de l'ADN en la prova de PCR ha de començar utilitzant fils curts complementaris a l'ADN objectiu, denominades carbassetes (cebadores)». El cap de Virologia de la Universitat de Washington Keith Jerome, assenyala que «el disseny de carbassetes segueix sent una mena d'art, i no completament predictible. Fins i tot quan existeix una bona base de dades de seqüències virals, no tots els conjunts de carbassetes que semblen adequats en un ordinador funcionaran correctament en la realitat».

Vaig imaginar que tot Europa devia anar al darrere dels kits de diagnòstic del coronavirus, com la gent anava al darrere del paper higiènic als súpers, i que ni a Catalunya ni a Espanya n'hi deu haver prous. Seguien les contradiccions. Es pot passejar per la natura i la platja versus no es pot sortir de casa.

I ni un mot sobre si es disposava de prou tests de diagnòstic. Sortosament, al FAQS del mateix dissabte 14, la consellera de Sanitat, Alba Vergés, ens anuncià que el dilluns 16 començarien proves esperançadores amb un primer assaig clínic de tractament del coronavirus a can Ruti. Tot seguit, el Dr. Oriol Mitjà, el matemàtic Àlex Arenas (el model matemàtic de contagi del qual no s'havia volgut escoltar per part de les autoritats polítiques) i l'especialista en nanotecnologia Laura Lechuga demostraren que, a Catalunya, la investigació no ha parat i és capdavantera en el tema. I per fi, la Dra. Lechuga va dir la veritat: no hi havia ni prou reactius ni prou gent preparada ni manetes suficients per fer les proves. Encara ningú deia quan costava la prova. El Dr. López-Contreras, cap de malalties infeccioses de l'Hospital de Sant Pau, assegurava que «els recursos no són il·limitats; no podem fer la prova a tots els pacients perquè no tenim ni la capacitat ni els reactius necessaris». En altres paraules: ens hem de conscienciar que no n'hi haurà per a tots els infectats previstos. El test és complicat, escàs i encara desconeixia quan costava. Vaig recordar que, durant la crisi de l'Ebola, havia entrevistat en aquestes pàgines el Dr. Trilla, expert en epidemiologies. Li vaig fer un mail a l'adreça del Clínic tot demanant-li «quin preu grosso modo té una prova de diagnòstic del coronavirus i si a Catalunya disposàvem de prou kits per fer-la. El Dr. Trilla va tenir la bondat de contestar-me la primera pregunta. Em diu: «Ara per ara uns 50 ? per prova (PCR-RT)». A bon entenedor...