22 de març de 2020
22.03.2020

El funeral de les abraçades clandestines

21.03.2020 | 23:28

Busquem una floristeria. No n'hi ha. A causa del confinament obligat pel coronavirus, Girona sembla tancat amb pany i clau.


La difunta va morir fa dos dies. Era jove, honesta, bona persona. No va ser el coronavirus, sinó un càncer. Com que és originària d'un país de l'Est, els seus pares han volgut traslladar el seu cos. Pels temps que corren va ser impossible. Impossible va ser també realitzar una vetlla en condicions. Des del tanatori els ho van desaconsellar. Com van aconsellar per la seva banda les normes mínimes de seguretat que m'arriben per WhatsApp: res d'abraçades ni donar-se la mà. Pel mateix motiu es va demanar a moltes persones que no hi assistissin.


Desconec si no els han deixat fer la vetlla o no han volgut. Tota la cerimònia es resumeix en el dipòsit del seu cos en un nínxol. Uns funcionaris amb guants blaus que porten el taüt. Els presents, mitja dotzena de coneguts, ens vam quedar mirant com un paleta segella el sepulcre. No hi ha més comiat que això. Un cop segellada la tomba, la mare i les amigues de la morta arreglen les poques flors aconseguides de jardins aliens. No són gaires. El vidu diu que no les va aconseguir a Girona i va haver de demanar-les a Barcelona i que les portaran d'aquí a dos dies.


Guants blaus, separació dels presents de metre i mig, falta d'abraçades, d'encaixades de mans. És la higiene sobre el dolor. El cel encapotat no ajuda. Escolto dir «venen tabac i no es pot vetllar un mort». La mare demana que li facin una foto al costat de la tomba de la seva filla. Tot ha estat tan ràpid que desitjaria aturar el temps en aquella foto. Hi ha una emoció continguda, demolidora.


En un moment tan delicat l'últim adeu als éssers estimats s'ha convertit en un malson. Morir en aquests dies és una cosa molt dura i aspra per als cercles pròxims. Una cosa que multiplica el dolor del dol, la seva parcial suspensió. Em recorda quan va morir el meu pare. Llavors vaig fer el viatge fins a l'Argentina per tirar les seves cendres en un camp. Si no ho hagués fet, sabria més tard, me n'hauria penedit, perquè alguna cosa hagués quedat pendent. Per això mateix fem funerals, per segellar això pendent. Un tancament d'aquesta relació i una curació parcial per la pèrdua, inici del dol. Vedats en el present, s'entén que ha de ser així, però no s'entén. Entesa i desconcert que xoquen en l'aire.


A la fi una de les amigues de la morta abraça la mare d'aquesta en ple plor, mentre tots miren cap a un altre costat. Abraçades clandestines.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit