Diuen que la por infundada és companya de la irracionalitat i aquesta és, justament, una de les qüestions més rellevants que preocupa als experts en psicologia de la conducta. En aquest sentit, la professora Maria Jesús Álava Reyes ha confirmat que el pitjor company del coronavirus és la por perquè ens impedeix raonar. Probablement té raó però tanmateix sembla lògic i natural que aquest virus de la por s'hagi estès de manera imparable ja que, a diferència de la grip normal, el que ens ha arribat provinent de l'est és desconegut, sense vacunes i amb un profund desconeixement de l'abast que pugui assolir la seva expansió.

Anys enrere, en la dècada dels 50 i els 60 del segle passat, teníem la poliomielitis que generava pànic, però també el tifus o la ràbia per mossegades de gats i gossos. Però aquestes epidèmies varen desaparèixer del nostre entorn gràcies als avenços de la medicina, les descobertes de les vacunes i unes atencions sanitàries més adequades als nous temps. Feia molts anys que havíem perdut la por i ara ens hem trobat que no estàvem prou preparats per enfrontar-nos als desafiaments de les noves pandèmies.

A Girona hem patit episodis variats de malalties infeccioses. Segons explica Josep Puy al seu treball sobre la beneficència a la ciutat, l'estiu de 1885 es va patir un brot colèric que tot i no tenir una incidència especialment significativa pel que fa al nombre global d'afectats i víctimes, alguns ingressats a l'Hospici varen patir l'arribada del còlera i va registrar deu morts en la secció de vells, la qual cosa va accelerar els mecanismes de protecció i defensa dels establiments benèfics. Més literatura ha generat la popular llegenda del Tarlà, que ha estat documentada per Pep Vila en un llibre que va editar l'Ajuntament l'any 2004. No s'ha pogut concretar en quina de les pestes que va patir la ciutat van ocórrer els fets, ja que tant podria ser la de 1348 com la de 1650, que va matar 1.550 persones, o les febres del 1774, però la tradició ens diu que, en una d'aquestes, un pagès, amb les seves facècies, rialles, jocs i acrobàcies va entretenir la quarantena a què estaven sotmesos els veïns del carrer de l'Argenteria, que només sentien el toc de campanes de la Catedral que anunciaven més i més morts. «El carrer ?ens diu l'autor? restava incomunicat per por del contagi, aïllat de la resta de la ciutat, semblava un cementiri. Els veïns van posar canyes verdes a les balconades i finestres perquè no s'escolessin els aires malèfics». Una vegada l'epidèmia va passar de llarg, els veïns agraïts varen voler perpetuar la memòria del valent pagès confeccionant un ninot que avui coneixem com el Tarlà i, segons el periodista Josep Grahit i Grau, també varen passejar triomfalment la imatge de la Mare de Déu «sota un cel de branques de boix» en senyal d'agraïment pel recobrament de la vida.

Aquest episodi del tancament de l'Argenteria per aïllar el vius que s'havia expandit constitueix, doncs, el nostre antecedent de confinament col·lectiu. No crec que haguem de recórrer a símbols religiosos com es feia antigament després de l'acabament d'una perllongada malura, sinó que cal fer-ho amb els autèntics herois laics que avui es juguen la vida a les clíniques i hospitals del país. Metges, infermeres i personal sanitari en general són avui les nostres primeres defenses malgrat haver de treballar massa sovint en situacions no pas precàries però sí amb mancances evidents de material bàsic. La seva actitud valenta, decidida i altament professional mereix tenir sense fissures el suport i reconeixement de tota la societat, com així ho expressa tanta gent amb públics aplaudiments. D'aspectes negatius com els tuits de Clara Ponsatí i Carles Puigdemont alegrant-se dels morts de Madrid, millor no parlar-ne per no contaminar.