Segons els experts entrem en una de les setmanes més dures del Covid-19. La majoria de la població continua confinada a casa en uns moments complicats. Ningú no es podia pensar fa unes setmanes que el país es paralitzaria davant l'arribada d' un virus que ens ataca sense pietat.

Mentre restem a casa espantats, veient la televisió, llegint o cuinant, els professionals sanitaris es juguen la vida per tal d'atendre tots els malalts. No estalvien esforços ni hores en els centres mèdics, mentre els infectats arriben a gavadals.

Mai no podrem agrair prou als metges, infermeres i tot el personal sanitari la tasca que avui estan fent, que va molt més enllà de la feina quotidiana. Tan de bo que aquesta crisi serveixi perquè els nostres polítics reforcin la posició mèdica després de les retallades de fa uns anys.

Avui, quan ja no parlem ni de política ni de futbol, ens adonem de la importància de la medicina i de tot el sector. Ningú no els podrà discutir en el futur les seves reivindicacions.

El segon pensament ha de ser per als malalts. Alguns no podran salvar la vida i ni tan sols podran acomiadar-se dels seus éssers estimats. És un final trist, injust i impensable en el segle XXI.

Hi ha també ciutadans que no es poden confinar. Han de ser al carrer per tal que la societat continuï funcionant. Els transportistes, les empreses de distribució, les indústries agroalimentàries, els policies, els treballadors de la neteja viària, etc. gaudeixen de tota la nostra admiració i reconeixement.

També s'ha de pensar en la gent que és a casa i viu en unes condicions pèssimes. No tothom té la sort de viure amb comoditat. Això sense oblidar les persones que han de compartir habitatge amb companyies no desitjades.

I el record per les residències d'avis i el personal que els cuida. No poden rebre visites i són en el punt de mira del coronavirus. Gràcies per tot allò que ens han ensenyat i gràcies a les persones que els fan la vida una mica més alegre encara que sigui en aquesta situació.

El virus aconsegueix socialitzar-nos. Afecta tothom, sense diferenciar ni sexe, ni ideologia, ni nacionalitat, ni religió. Aquesta pandèmia ajuda que siguem una mica més humans, que aturem els rellotges i ens ajudem més i a la vegada que siguem més comprensius fins i tot amb aquells amb els quals podem discrepar.

És important que al llarg d'aquests dies difícils els polítics i els investigadors siguin capaços de traslladar-nos missatges d'unitat. No és el moment de discutir-se. És el moment de donar ànims a la gent. No pot ser que des de Madrid o Barcelona sorgeixin crítiques públiques sobre com afrontar la crisi. Parlin primer i, si pot ser, posin-se d'acord encara que sigui sota mínims. No ens compliquin més la vida i no cal que es desmarquin de segons quines decisions quan els ciutadans estan desorientats i preocupats pel futur.

La primera gran victòria és salvar la vida. I la segona serà continuar l'activitat econòmica. La banca està obligada a ajudar els autònoms i les empreses. És necessari l'aval de l'Estat per tal de facilitar la liquiditat. Però el país no es pot aturar. Superar totes aquestes dificultats serà una prova de foc, però si tots remem en la mateixa direcció superarem el virus i aquesta trista i luctuosa experiència ens pot servir per fer una societat més humana.