24 de març de 2020
24.03.2020
Diari de Girona

Un escenari radicalment nou

24.03.2020 | 00:25
Un escenari radicalment nou

Hi havia massa soroll. El debat públic, estrident i immoderat, estava centrat en qüestions que el virus ens ha dit que eren poc més que anècdotes, meres galindaines supèrflues quan el que està en joc és la supervivència.

Tot de cop ens ha canviat radicalment no només el decorat, també els textos i els arguments dels espectacles que portaven tant de temps en cartell. I ha canviat en tots els sentits i en tots el àmbits. Macron va dir fa pocs dies: és la guerra, i Merkel va reblar el clau: és el repte més gran des de la Segona Guerra Mundial.

També han canviat els herois. Ja no són els que tallaven cada dia una estona a Girona la carretera de Barcelona. Ara els fa por que els seus col·legues els infectin, i a més ja no hi ha gaires cotxes als quals tallar el pas. Ara els herois són els sanitaris (metges, infermeres, farmacèutics, personal auxiliar dels hospitals) que naturalment prenen precaucions per protegir-se però estan al peu del canó fent la seva feina abnegada i imprescindible. Ara els herois són els botiguers i els seus empleats que forçosament han de compartir amb els clients el risc del contacte perquè si aturar el virus és una qüestió de supervivència, menjar també ho és. Ara els herois són els ertzaintzes que van fer un homenatge públic a un guàrdia civil mort a causa del virus que havia estat enviat a Euskadi per ajudar a lluitar contra el virus.

En aquest nou escenari, la principal de les diverses pàtries que tots tenim és la humanitat atacada per una plaga global. Les baralles polítiques s'haurien d'aparcar fins a més endavant, potser també algunes negociacions i alguns pressupostos. De fet, els pressupostos de 2021 són els importants, perquè tal com encertadament s'ha dit han de ser els de la reconstrucció de les ferides socials, econòmiques i de l'estat d'ànim de tots plegats que ens deixarà el virus. Una reconstrucció que haurà de tornar a abordar tots el problemes pendents –és clar– i si pot ser amb més voluntat de consens i menys visceralitat que en els darrers temps.

Abans de seguir, vull assegurar als lectors que aquest article, contràriament a d'altres que he escrit en aquest mateix diari, no és per polemitzar sobre el dit «procés» i el seu immens riu de tinta escrita. Ja he dit que això hauria d'estar aparcat. Quan sigui possible ja en tornarem a parlar i potser tindrem la sort de poder fer-ho sense que ningú no vulgui seguir convertint Catalunya en una mena de pel·lícula de «bons i dolents».

No, vull criticar durament, això sí, només aquells que no han aparcat el que cal aparcar i tossudament segueixen en les seves fanàtiques dèries, ara usant, imprudentment, el virus com a argument. Parlo de poques persones. D'alguns ultranacionalistes espanyols que no són capaços d'entendre com a mínim la necessitat d'una treva en la seva absurda guerra de banderes i d'uns pocs independentistes que fan aproximadament el mateix.

Parlo de Quim Torra, que fins fa molt pocs dies era, malgrat les meves grans discrepàncies amb ell, el meu president, però al qual ja no li diré mai més president. I parlo de dos petits grupets més. El primer, el d'aquells que es passegen tranquil·lament per Europa fent tuits i retuits tan fàcils d'interpretar o traduir com: «als que a Madrid moren a causa del virus, ja els està bé, per espanyols!», i ho fan mentre els seus companys d'aventura que no van fugir estan a la presó. El segon, el dels mercenaris (com a exemples paradigmàtics citaria Vicent Partal, José Antich i Pilar Rahola, ja sé que n'hi ha alguns més), que els riuen totes les gràcies amb arguments fal·laços i mentides directes, fent el joc tant a Torra com als passejants, i els tracten com a protagonistes de grans heroïcitats.

I acabo parlant del motiu principal que m'ha motivat per escriure aquest article.

En plena crisi sanitària i com si això no fos cosa seva, què ha fet Quim Torra?

Ha fet unes declaracions a la BBC britànica i ha escrit una carta als principals dirigents europeus. Què és el que ha dit? Els lectors ja ho deuen saber, però crec que val la pena recordar-ho:

– Que el seu Govern, si pogués, tancaria fronteres, no només amb França, sinó també amb Aragó i el País Valencià. I ens volia fer creure (o potser fins i tot s'ho creia) que aquesta era la solució per evitar que el virus s'expandís per Catalunya, quan de fet ja hi estava instal·lat. A part que sembla que aquest virus no respecta gaire les fronteres.

– Que les mesures d'estat d'alarma eren un 155 encobert contra Catalunya.

– I el pitjor de tot: que el que volia fer el Govern espanyol era infectar Catalunya.

Ho trobo senzillament indecent.

Abans que el seu antecessor, Carles Puigdemont, el triés com a successor pensant que era el personatge idoni per guardar-li el lloc fins que ell tornés, qui era Quim Torra? Era un home gris, nacionalista fanàtic i supremacista, tal com delaten els seus escrits. Diguem-ho d'una altra manera: era un home que no hauria d'haver estat mai president de la Generalitat i que al meu parer no hauria de seguir-ho essent ni un dia més.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook