25 de març de 2020
25.03.2020
Diari de Girona

El confinament

25.03.2020 | 00:20

Tots estem patint el confinament i romanem resguardats a la llar amb l'esperança de no ser atacats pel coronavirus, resignats aguantem aquesta situació ofegosa i claustrofòbica. Adoptar de forma voluntària l'aïllament i oblidar l'existència d'un mar immens de realitat agitada, que apareix quan s'obre la porta, és suportable; un servidor s'ha enclaustrat en algun període de la vida; ara bé, si és una imposició, malgrat presentar-ho com un deure ciutadà i un mitjà de prevenció, resulta tediós i probablement passada aquesta tempesta vírica llegirem moments domèstics greus més que alegres.

He imaginat parelles en crisi recloses en espais reduïts, mancats de confort, famílies amb nens hiperactius, esvalotats o amb malalts. També he imaginat la duresa pels que no entenen la reclusió i ho consideren un càstig innecessari. No he sabut fantasiejar escenes alegres; els primers dies, sí, i en la mesura que els dies es desgranaven no trobaven la manera d'endurar la convivència.

En la literatura novel·lística alguns relats s'han desplegat en espais closos com la Metamorfosis de Kafka, El nom de la Rosa d' Umberto Eco, La nodificación de Michel Butor, Los crímenes de la Calle Morgue d' Edgar Allan Poe i més d'una novel·la d' Agatha Christie: Deu negrets, Assassinat a l'Orient Exprés; sobresurt en el teatre A porta tancada de Jean Paul Sartre, que va inspirar que Luis Buñuel rodés El ángel exterminador, a Polanski tres pel·lícules destacades Repulsió, La llavor del Diable i L'escriptor.

Però un dels directors que més ha gaudit clausurant els personatges en una habitació va ser l' Alfred Hitchcock: La finestra indiscreta, La soga i en certa manera Psicosis. François Truffaut, enamorat del cinema de Hitchcock, que va reivindicar com un dels grans directors de la història del cinema, va escriure que en tot el món només hi havia un geni capaç de filmar tota una pel·lícula dins el reduït espai d'un ascensor.

Però també altres pel·lícules memorables s'han filmat arrecerant els personatges en un lloc barrat: Dotze homes sense pietat de Sidney Lumet, La habitación, Locke de Steven Knight (encara no entenc per què va titular la pel·lícula amb el nom d'un filòsof, quan la vaig veure la vaig recomanar a tots els amics), Reservoir Dogs i Los odiosos ocho d'en Tarantino, Temporada de patos, Dogville d'un director del col·lectiu Dogma, La habitación del pánico i Un dios salvaje de Roman Polanski.

També hi ha una sobrecàrrega de sèries policíaques televisives que es copien sobre persones atrapades, normalment, noies, en mans d'un abusador sexual o un assassí serial i la tasca dels detectius és desentranyar qui ha comès tal barbaritat. N'he vist tantes que les evito perquè totes s'assemblen i no aporten res de nou i sorprenent.

El secret del confinament és saber estar amb un mateix. Els que estan dotats de riquesa espiritual s'entretenen mentalment. Les persones sociables per naturalesa quasi obligades a relacionar-se amb altres ho tenen difícil. També, com m'ha explicat en Siset mentre feineja l'hort, es ardu per a la gent no acostumada a viure sota un sostre: «No puc estar-me a casa, m'agafaria «algo».

Quan s'industrialitzà el meu poble molts pagesos abandonaren el mas per incorporar-se a les fàbriques, alguns no pogueren de cap manera sentir-se sota un sostre, també estar sotmesos a horaris, fins l'extrem que deixaren el nou treball ben remunerat i es feren jornalers o recuperaren els horts i les feixes. Imagino que deu ser un turment insofrible per als esportistes, per a les persones caminadores o que van habitualment al gimnàs.

Un meu oncle, catedràtic de Filosofia i autor de manuals de Filosofia, de qui he après molt en tots els sentits culturals i vitals, em parlà de la vida reclosa en convents sense contacte amb l'exterior. Defensava la teoria de la permanència secular de l'Església catòlica, com un Estat cabdal, pel fet que sempre havia propiciat persones apartades del món, incomunicades, dedicades a pensar i escriure, però especialment perquè havia tingut l'encert de no barrejar homes (les ordres religioses masculines) amb dones (la varietat de monges de clausura). Si s'hagués produït una cohabitació tot hauria acabat malament.

En aquest sentit el filòsof Plató, en la República, quan planteja la societat ideal, aquesta està formada pels homes d'or, els filòsofs, que són els dirigents, els homes de plata, els guardians de l'estat que vetllen per l'ordre intern com per l'extern, un escut armat contra invasors, i la gent de bronze, la classe inferior destinada a treballs manuals, pagesos i menestrals. Obliga els militars a no formar famílies perquè es farien egoistes, procurarien per ells i no atendrien el bé comú. (El catolicisme recollí i modernitzà el pensament clàssic en especial de Sòcrates i la dualitat de mons de Plató: la seva cosmologia i la seva metafísica). Plató allunyà les dues castes superiors de la plebs i les separa en espais per poder exercitar les arts que els són pròpies.

Quan feia el servei militar, amb un amic, en Narcís, ho aprofitàrem per conèixer la província de Saragossa. Un dia visitàrem la Cartoixa d'Aula Dei, un monestir on només podíem entrar homes. Alguna cel·la estava habitada per un religiós de l'orde de Sant Bru. Homes emparats en el silenci i la meditació; vaig entendre per què en la història de l'art i de la literatura es destaquen tants frares i preveres: eren cultes, tenien un taller per treballar, llibres per consultar i tot el temps del món.

Ànims i que tinguem sort!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit