Potser m'ho fa la vista, però quan surten els portaveus del Govern català a parlar de l'emergència sanitària els veig cada vegada més desenfocats. No sé si us passa a vosaltres, però fa quinze dies apareixien en pantalla a parlar d'allò tan greu que passava pel món exterior de la seva ínsula catalònica i se'ls veia perfectament nítids. Ara que el mal l'estem patint a dins de casa segueixen parlant de com de malament ho fan en el món exterior, i no només s'estan tornant borrosos, sinó que alguns dels que sempre xerren a distància des de les xarxes tendeixen a desaparèixer i d'altres valdria més que ho fessin durant un temps.
El comportament dels governants davant les crisis greus com la que estem passant és el que permet detectar la seva enteresa i valorar la seva capacitat real de govern. I el que està tenint el Govern de la Generalitat de cara enfora és, senzillament, indigne.
Dic de cara enfora perquè estic segur que tota l'estructura de l'administració s'ha bolcat tan bé com ha sabut a intentar resoldre la crisi. Convençut que cap alt càrrec o càrrec mig s'ha desentès de la situació i està intentant treure el màxim de suc d'uns recursos clarament insuficients per la magnitud del desastre. Recursos que vull recordar que han estat insistentment retallats els darrers anys per gent de la mateixa corda dels que ara clamen al cel per la falta de recursos.
Però el trist paper que estan fent les ocurrències del president i la rebequeria permanent en relació amb el Govern espanyol de la consellera portaveu -per citar-ne dos- és de jutjat de guàrdia. No només perquè generen una profunda desconfiança cap a qualsevol possible gestió de la crisi entre la població, sinó també perquè expressen un aprofitament malaltís de la mateixa cap a posicions partidistes, que és la darrera cosa que volen sentir les persones que estan malaltes, que tenen por d'estar-ho o que, fins i tot, han perdut alguna persona propera per la pandèmia.
I és més, la possible raó que poguessin tenir en relació amb demanar mesures més estrictes al Govern de l'Estat, la perden amb la insistència, la perden quan acusen de fets que no són, la perden quan es neguen a acordar allò que fins i tot les comunitats de la dreta accepten, la perden quan fan proclames buides que saben que no poden complir i que si tinguessin capacitat saben perfectament que ells no les voldrien complir.
Segur que cadascú té els seus experts de capçalera que li aconsellen fer una cosa o una altra, i segur que totes les actuacions tenen pros i contres, però també segur que les decisions que cal prendre s'han de fer de manera holística -valorant no només l'aspecte sanitari, sinó també el social, el laboral o el de la igualtat-, i amb perspectiva de futur per evitar que quan passi la crisi sanitària no quedem submergits en una crisi social de proporcions descomunals que ens fracturi encara més el país i generi més desigualtat.
El temps de passar comptes vindrà després. Quan hàgim guanyat la crisi, que ho farem. Aleshores és quan podrem dir: jo ja t'ho deia. Però ara, com que cap savi té una única i veritable resposta, actuem solidàriament. I si ens equivoquem, fem-ho junts, que sortir-ne serà més fàcil.
