Aquestes setmanes ho estan canviant tot. La consciència d'un enemic invisible, que fins ara només vivia en el terreny especulatiu i s'ha fet molt tangible; la percepció del temps, que ja no entén d'agendes ni horitzons immediats; el valor del tacte, que ara mirem a un metre de distància de seguretat; o la concepció de l'interior, ja que estem forçats a viure-hi per assegurar-nos poder-ne sortir algun dia. El confinament ens ha ensenyat una cara que no coneixíem, sobretot de nosaltres mateixos, i està servint perquè moltes persones reflexionin sobre aquelles coses que potser s'havien magnificat i en realitat no tenien importància. Tot plegat pot treure el millor de cadascú, sí, però també el pitjor. Com tota situació extrema, com tot punt d'inflexió. Hi ha una tendència molt estesa a moralitzar, a aprofitar aquesta situació per parlar dels altres com si fóssim una entitat uniforme que té les mateixes eines i els mateixos contextos per afrontar una crisi com aquesta. I no. Hi ha aspectes, com la solidaritat i l'empatia, que poden ser transversals i col·lectius, però n'hi ha d'altres, molts d'altres, que depenen de la singularitat i la subjectivitat, i provar d'adotzenar-los en una única lliçó moral és un error. Passa, per exemple, en aquestes apel·lacions a «aprendre» del confinament. Hi ha qui «aprendrà» de la reclusió i de l'angoixa, però també hi ha qui portava vivint en precari i en ofec des de fa molt temps; hi ha qui sortirà d'això convertit en el Paulo Coelho del seu edifici, però hi ha qui només aspira a recuperar una vida que ja era complicada abans del virus. Per tant, faríem bé de no generalitzar, d'evitar obvietats i ser conscients que justament el que fa tan dura aquesta travessia és que no som un ramat, sinó una suma de peculiaritats. Col·lectivament podem fer-hi front perquè podem tenir uns (pocs) comportaments que ajudaran a superar-ho (quedar-se a casa, bàsicament), però no es pot menystenir que la gestió emocional del tancament és complexa i molt, molt diversa. Perquè al final la veritable lluita és que l'endemà de tot això puguem tornar a exercir les nostres diferències i les nostres particularitats sense manies, puguem creuar-nos pel carrer sense necessitats de caure'ns bé i tornar a mirar-nos el món, els respectius mons, sense haver de sentir-nos que estem obligats a «aprendre» alguna cosa. Que ens puguem abraçar i que puguem també decidir no fer-ho. Aquesta decisió és una de les moltes coses que ens està prenent el puto coronavirus.
