26 de març de 2020
26.03.2020
Diari de Girona

Les Fúries

26.03.2020 | 00:40

Estem acostumats a creure que vivim permanentment enfrontats a situacions excepcionals, però la realitat, per fortuna, és que amb prou feines sabem el que és una emergència de veritat. Els europeus que van néixer cap a l'any 1910 –inclosos els que van néixer a Espanya–: aquests sí que van saber el que era una hecatombe sense precedents. Depenent de la part del continent en què els hagués tocat néixer, van patir el feixisme o el nazisme o el comunisme estalinista (a l'est d'Europa), i després van haver de viure cinc anys de guerra amb uns patiments que cap de nosaltres seríem capaços de suportar.

Recordo que una vegada vaig conversar amb Carme Sarquella, una mestra comunista de Banyoles que s'havia exiliat a l'URSS al final de la Guerra Civil, i a la qual li va tocar ser destinada a una ciutat de la qual mai havia sentit parlar: Stalingrad. Poc després d'arribar-hi, l'apocalipsi es va desencadenar sobre la ciutat i ella i milers de conciutadans van haver de passar mig any tancats a les clavegueres, a trenta sota zero, sentint dia i nit els combats que tenien lloc pocs metres per sobre dels seus caps. Ximple i petulant com era jo, un dia la vaig trucar per telèfon i li vaig preguntar si em podria explicar alguna cosa de la seva experiència a Stalingrad. A l'altre costat de la línia es va fer un silenci que va semblar créixer i créixer durant mesos seguits. Finalment, em vaig adonar que la Carme no volia parlar –o millor dit, no podia parlar, i això que havien passat quaranta i molts anys– i vaig penjar avergonyit el telèfon.

Dic això perquè ara ens toca enfrontar-nos a una situació molt difícil –potser la més complicada en trenta o quaranta anys–, però hauríem de tenir una mica de perspectiva per pensar que ens enfrontem a aquesta alarma sanitària en circumstàncies molt avantatjoses. Tenim un gran sistema sanitari (encara que estúpidament dividit en 17 sistemes autonòmics que dificulten la coordinació) i tenim un Estat que funciona relativament bé. I sobretot, tenim magnífics metges i treballadors sanitaris que s'estan deixant la pell des de fa gairebé dos mesos. I per si fos poc, tenim garanties que la pandèmia es controlarà tard o d'hora. En aquest sentit, les coses no són tan greus com semblen.

Per descomptat, ens enfrontem a un desastre econòmic que deixarà milers d'empreses sense activitat (hotels, cafeteries, restaurants, aerolínies, agències de viatges, cinemes, teatres, sales de concerts) i milions de treballadors sense un sou que puguin cobrar a final de mes. I per descomptat, aquesta emergència ens ha sorprès quan tenim al comandament la classe política més calamitosa que hi ha hagut a Espanya en tots els anys de la democràcia: una classe política encantada de prometre i d'atorgar drets que eren difícilment realitzables i que s'ha passat molt temps jugant a enganyar la població amb jocs de mans purament propagandístics. Doncs bé, aquesta classe política pueril i irresponsable haurà d'enfrontar-se a mesures impopulars que exigiran un alt grau de responsabilitat individual per part de nosaltres, els ciutadans. Que els mateixos que van encoratjar la manifestació multitudinària del 8-M declaressin l'estat d'alarma només cinc dies més tard demostra fins a quin punt són una classe a la qual li importa un pebrot el benestar de la població. Però, almenys, ja que no tenim polítics responsables que sàpiguen comportar-se com a adults, tenim un Estat que funciona. I això és molt.

«Quan els déus volen castigar-nos, atenen els nostres precs», deia una frase famosa d' Oscar Wilde que s'ha atribuït erròniament a santa Teresa. Pedro Sánchez volia ser president del Govern a tota costa i no va vacil·lar a prendre les decisions més enrevessades –i imprudents– per aconseguir-ho. Doncs bé, els déus ja l'han castigat atorgant-li una situació d'emergència en què tothom podrà comprovar si està capacitat per ser un veritable president del Govern (i no un simple agitador propagandístic que s'ha passat tota la vida fent trampes amb la realitat).

A veure què farà ara amb una població espantada a la qual ha mimat i afalagat –i manipulat– a força de mentides i propaganda. I a veure què farà ara quan milions de ciutadans –cambrers, empleats d'hostaleria, treballadors de petits negocis, famílies que han de fer-se càrrec dels seus fills a casa– es trobin que s'han quedat sense ingressos i no tenen amb prou feines diners per a les despeses immediates. Ara podrà demostrar si és aquest gran estadista que ell mateix –i els seus aduladors– s'encarrega cada dia de fer creure que és.

Però nosaltres, com a ciutadans, també tenim el deure d'actuar responsablement. Ara ens toca fer veure que som una mica més responsables que el que els nostres polítics han demostrat ser fins ara.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook