26 de març de 2020
26.03.2020
Diari de Girona

Reconeixements

26.03.2020 | 00:40

Els programes de les festes de carrer, a Girona, eren una fita de la recuperació cívica, lenta, a la postguerra civil. El programa de les festes de l'Argenteria, any 1947, va publicar un article de Jaume Pumarola, destacat estudiós de la nostra cultura popular, que explicava la història del Tarlà de l'Argenteria: «Conten que en una de les epidèmies de les quals amb freqüència era víctima la nostra ciutat, el carrer Argenteria va ser sotmès a quarantena, és a dir, el carrer aïllat de tota convivència, tancades les entrades amb canyes i brancatge. Els veïns tenien una vida plena d'amargura i nerviosisme, però un veí va sortir al carrer i va començar a fer salts, piruetes, explicar acudits i contes, cosa que va divertir petits i grans. Els veïns varen voler perpetuar la seva memòria i heus aquí com va néixer el nostre tradicional Tarlà». A la indumentària del Tarlà hi ha un detall molt notable: «Antigament vestia d'arlequí, blau i groc, amb uns esquellerincs que donaven alegria a les seves piruetes». Al llarg dels anys els veïns de l'Argenteria han anat canviant l'aspecte del Tarlà, com una prova d'estimació actualitzada; per exemple, continua Jaume Pumarola: «L'any 1925 essent clavari el veí senyor Quera, el Tarlà va estrenar un vestit de pagès».

Quan a la postguerra es va recuperar el valor cívic de la festa popular i els nostres carrers de Girona anaven penjant banderetes, successivament, l'Argenteria ens va fer recuperar el Tarlà. Als fills i veïns d'aquell carrer se'ns explicava amb més insistència aquell origen del Tarlà, tot un patrimoni. El primer dia de la festa baixàvem a buscar les canyes verdes que es repartien entre el veïnat i es col·locaven a tots els balcons, en record d'aquell tancament del carrer, a la pesta del temps antic.

La circumstància sanitària d'aquest 2020 ens ha portat a una situació inesperada i cruel que m'ha fet rebobinar el relat de Jaume Pumarola. Allò que antigament s'obtenia amb unes canyes, l'aïllament, ara es realitza amb unes paraules des de la televisió. Però és el mateix, un gravíssim succés, contratemps impensable a la nostra societat, quan ocupacions, ritmes, lleures, projectes i calendaris, tot ha fet realitat la duresa del vers de Salvador Espriu: «Tot, en un moment, et serà près». Però aquells esquellerincs del Tarlà els podem recordar com el símbol d'un acte senzill i eficaç, la discreció servicial recordada per aquest dringar testimonial, gairebé inaudible. Res de fer tocar la campana Beneta.

Ara mateix els professionals de la sanitat estan compromesos en una lluita que exigeix vocació i fortalesa, sacrifici i enteniment, amb plena consciència que un dia pot ser pitjor que el seu anterior. I a la rereguarda les hores són aspres, acostumats com estem a l'esbatanament mediterrani. I és aquí, als colors foscos del confinament, on estan apareixent els recursos d'una gent que s'ha posat a una feina nova que és fer ocupar el temps, durant la privació de llibertat personal i familiar. És aixi com estan sorgint idees i aportacions de tot ordre, un nou voluntariat social, ja sempre generós, ara amb mil cares que apareixen a la pantalla quan menys t'ho penses, amb «invents» cordials de pedagogia de proximitat, acudits gràfics, mostres de solidaritat, noves relacions socials, començant per la descoberta del balcó de casa mateix, on fins i tot pot arribar-hi la veu d'una veïna, voluntària soprano de veu emocionant.

Potser no ens queda tan lluny aquell bon home de l'Argenteria que va aportar humanitat als seus veïns. És qüestió de parar-hi atenció perquè estan sonant els esquellerincs del bon cor, els de la discreció i de la solidaritat. Surten les reserves infinites d'aquella gent que desitja fer més gentil la vida d'aquests dies.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit