A les 8 sortim a aplaudir als balcons als nostres metges i metgesses i infermers/es. Altres es conjuguen per donar-li a les cassoles encara per motius polítics. Els funcionaris es guanyen el sou als ulls de la ciutadania, i no diguem els empleats dels supermercats i els autònoms de les parades als mercats o als forns i botigues de queviures de barri. O els abnegats farmacèutics. I els quiosquers, últims mohicans del paper abans que s'esgoti tota la cel·lulosa del planeta.

La resta vivim angoixats per l'economia perquè mai abans la roda de mercat s'havia aturat tant ni les bosses es foradaven amb aquest afany. Hem après a conversar en grup per Skype, Facetime o Hangouts, recuperant amics o contactes de fa anys, i trobat nous sentits al pas del temps. Hi ha un corrent principal, el mainstream que diuen els anglosaxons, que viu ara a internet. Entre rumors, missatges amics, vídeos creatius que desborden imaginació, explicacions didàctiques i cerimònies de la confusió.

Tots vam començar rient-nos dels xinesos perquè alguns menjaven ratpenat, i fins i tot animals exòtics, com aquest pangolí que no sortia ni en els mots encreuats. Però quins paios tan estranys i tan bojament comunistes que fan hospitals en deu dies! Cap país occidental, ni de bon tros la Unió Europea, a la qual encara se l'espera, va enviar delegacions tècniques a Pequín per saber el que realment estava passant. Els xinesos vivien sota una apagada informativa i ara sabem que el seu exèrcit fins i tot tancava els edificis de Wuhan amb cadenes per evitar que la gent sortís al carrer.

Aquí a Europa ho hem viscut d'una altra manera. Les alarmes van sonar massa tard, i tot i així hi ha qui encara segueix pendent d'anar-se'n al xalet el cap de setmana. És veritat que no ha emergit cap Churchill per prometre «sang, suor i llàgrimes», però per aquesta vegada la classe política no és la principal responsable per més que es detecti certa pusil·lanimitat a interrompre les mascletàs, renunciar al 8-M o impedir un míting polític a Vistalegre. Va haver-hi polítics d'un mateix partit que es queixaven de l'ordre de tancament escolar en la seva autonomia, mentre altres trigaven prou a decidir la suspensió de la Setmana Santa o la Fira d'abril alhora que els seus caps nacionals exigien més mesures des de Madrid.

En general, les catàstrofes ens igualen a tots en humanitat. És baix el percentatge de miserables que es mofen de les desgràcies alienes o aprofiten aquestes circumstàncies per treure'n profit. Segons els etòlegs, experts en l'estudi del comportament animal, els primats a l'arbre genealògic dels quals pertanyem, estem predestinats genèticament a l'altruisme. És una forma de supervivència, per més que de tant en tant es detectin actituds bel·licoses de grups ( El senyor de les mosques, de William Golding, els ximpanzés de Jane Goodall) i fins i tot tendències assassines en alguns individus. Contra ells s'alcen la religió i l'ètica filosòfica.

Algunes crítiques han estat despietades amb Fernando Simón, l'epidemiòleg que dirigeix des de fa dotze anys el Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries del Ministeri de Sanitat, l'home de cabells blancs i les celles revoltades que intenta explicar a periodistes i espectadors les notícies científiques del coronavirus covid-19. A Simón se li retreu que en tot just uns dies passéssim d'un contagi controlat a una epidèmia exponencial. Si aquest doctor sabia alguna cosa més i no ho comunicava les seves raons tindria: evitar l'alarmisme social, suposem.

L'error s'ha de buscar en el desproveïment de material sanitari, però la sobreactuació en temps de cataclisme pot provocar efectes perversos en la col·lectivitat. Hem vist petits episodis amb el públic llançant-se sobre els comestibles i els rotllos de paper, però també fent apilament d'armes i cartutxos als Estats Units. El control social forma part de les obligacions dels governs, però fa més de dos mesos que no hi ha mascaretes i desinfectants a les farmàcies espanyoles.

Potser els metges espanyols, l'única professió que va guanyar respectabilitat durant el franquisme, pequi de paternalisme i manca de pedagogia didàctica, però no és fàcil fer política sanitària quan aquesta és capaç d'absorbir els majors pressupostos imaginables. La salut mai en té prou, i en aquest cas es tracta d'una nova infecció, de la qual es desconeixen massa particularitats i l'estudi de la qual, amb microscopis d'electrons amb òptiques de milions d'augments, no està a l'abast de qualsevol.

Sapiguem, en qualsevol cas, que mentre uns segueixen volent anar-se'n de festa o inunden amb notícies falses les xarxes socials, als hospitals col·lapsats de Madrid o el País Basc es viuen escenes dantesques, en què es tria entre mantenir amb vida i deixar morir, com a la novel·la La decisió de Sophie, de William Styron, que va portar al cinema Alan Pakula amb Meryl Streep. És tan devastadora moralment aquesta situació que organitzacions col·legials de metges ja han demanat establir un protocol perquè ningú se senti sol davant un dilema d'aquesta naturalesa.

Va dir Theodor Adorno, el filòsof alemany, que després d'Auschwitz al món no tornaria a florir la poesia. S'equivocava, sí, en el concret, però no pel que fa a la metàfora sobre la fondària de la ferida anímica que l'extermini suposaria per a la civilització humana. És d'esperar que aquesta bestiola microscòpica que ens aguaita serveixi, almenys, per fer-nos repensar el nostre ordre social, aquest pel qual paguem milions per un futbolista i mantenim en quadre els centres d'investigació, cultura i formació.