28 de març de 2020
28.03.2020
Diari de Girona

Coronavirus IV: la fugida de Logan

28.03.2020 | 01:19

Una de les imatges que més s'estan repetint durant aquests dies crítics que estem vivint és veure els hospitals plens a vessar de ferits i morts, imatges de malson recurrents a tots els noticiaris que, aquells que vam créixer durant els anys de Barrio Sésamo, La bola de cristal i Planeta imaginari, no vam imaginar mai que arribarien a segrestar la realitat. Sí, podria ser pitjor i que el coronavirus triturés infants i gent jove, però això no eximeix d'amarga tristor que les víctimes mortals siguin sobretot gent gran, aquelles generacions d'avis i besavis que van patir els anys més negres de la guerra, que van sobreviure a la dictadura, i també a molts dels seus fills i filles, els que acabada la tempesta, amb el vent de la transició i les amnisties de cares, van posar les bases per reconstruir un nou present i sobretot dissenyar un futur amb quelcom més que buida esperança. El covid-19, aquest enemic víric, letal i silenciós sorgit d'un laboratori –no en tingueu cap dubte–, s'emporta molts d'ells en la més absoluta i obligada soledat, privant-los de ser acomiadats com es mereixen, l'última jugada d'un destí miserable i maliciós que tothom creia desterrat però que, com sentenciava el títol del film de Richard Fleischer i Charlton Heston, els ha acabat atrapant.

Aquests dies he recordat les morts dels meus avis materns, qui van ser els meus segons pares. La iaia Palmira va morir víctima d'un càncer al Trueta. En aquell moment –capricis de la vida– només hi era jo a la cambra, agafant-li la mà i veient com exhalava. Va ser una imatge entre terrible i alliberadora que mai podré oblidar.

L'avi Francisco, el abuelo, se'n va anar anys més tard a l'hospital de Figueres per una pneumònia. Així com de l'àvia teníem assumit l'adeu, el de l'avi va venir precedit d'una sobtada millora que, almenys a mi, em va insuflar optimisme; l'últim cop que el vaig veure, durant una breu vista de migdia abans d'anar a la feina, vaig dir-li que ens veuríem a la tarda. Vaig fer-li dos petons i vaig marxar saludant-lo des de la porta amb la mà. Ell, amb la màscara del respirador entaforada a la cara, va fer el mateix. Ja no el vaig veure més i aquell adeu, aquesta imatge, també se m'ha quedat per sempre.

Tampoc es tracta ara d'idealitzar tota la gent gran, perquè de mala gent n'hi ha hagut sempre, i a l'hora de la veritat tots haurem d'assumir els errors que hàgim comès durant la vida, però veure com estan morint molts avis per aquesta pandèmia, sols i arraconats, ens recorda en quines condicions generals sol despatxar-los la societat. Les notícies sobre residències quasi abandonades amb iaios encara vius compartint cambres amb cadàvers són el súmmum. Quan superem això, aquesta és una altra de les coses que hauríem de repensar per fer un món millor. I si no, aneu revisant La fugida de Logan perquè serà una altra de les properes ficcions que ens atrapi. A no ser que ho hagi fet ja.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook