Ens demanen que no fem res, i això sí que ho sabem fer. Fa dotze dies que estem en arrest domiciliari i no s'ha parat el món. Poc es parla de nosaltres, els prescindibles d'aquesta crisi. Però els de veritat, els que ens comportem com a majoria silenciosa. Un aplaudiment per als que preferim confiar en Fernando Simón, per als que desitgem el millor dels desenllaços per a aquest pacient de coronavirus que milita a les nostres antípodes ideològiques, per als que no anem diàriament a comprar el pa i creiem que als hospitals es treballa amb bona voluntat, per als que ens abstenim d'insultar des de la finestra a qui camina pel carrer perquè no sabem si va al tall. Els crèduls. Som legió, encara que no ens aplaudeixin des dels balcons. Ens conformem que no ens dediquin una cassolada. No tenim una teoria polida sobre quan havia el Govern de comprar un arsenal de màscares. Patim pels morts, i pels que els han ajudat en el traspàs, però no a so de bombo i platerets. Acumulem tants defectes que només veiem les virtuts dels que fan un pas endavant en aquest malson sense precedents. Poc es parla de nosaltres, gent del piló, i menys se n'hauria de parlar. Ens han demanat que matem la bestiola per pura inacció, que siguem vacuna, doncs siguem-ho. I millor, una vacuna silenciosa.

Però hi ha els egos que cremen. De debò en diuen a això aïllament? Qualsevol ésser esquerp ha rebut aquests dies més informació indesitjable de gent que no li importa gens que mai abans en la vida. Jo m'avorreixo. Jo he perdut aquest projecte. Tu mai haguessis vingut a veure la meva merda d'obra de teatre voluntàriament i pagant, doncs te l'empasses via WhatsApp perquè soc un creador solidari. Jo necessito una hora d'exercici. Jo me'n vull anar a la meva casa de camp. Jo et deixo anar la meva diatriba i després te la repeteixo per Instagram. Jo així no puc. Jo et bombardejo amb missatges de veu sobre els meus problemes informàtics. Jo passo pena per això, i per allò altre. Doncs el meu cosí sí que és un heroi. Doncs la meva mare més. Jo crec que has de comprar cistelles de verdures ecològiques, perquè el planeta ens està enviant un missatge. Ja ho diu Iker Jiménez. Signa perquè Amancio Ortega es fiqui els seus diners per on li càpiguen. De debò? A mi si Amancio Ortega fa una donació d'alguna cosa útil en un moment d'emergència, no em sembla malament, però què sé jo, la meva opinió és una més. Signa perquè li donin el Princesa d'Astúries de la Concòrdia. Home, tampoc és això.

Mai havien estat els carrers tan silenciosos i havíem suportat tant soroll de portes endins. Quin afany de protagonisme. Tothom fa el que està fent cada dia del seu tancament com si fos un poema èpic. Un arsenal de petits gustos i disgustos atacant amb agullons tòxics l'autèntic esperit crític. Val la pena resistir quinze dies en una vida corrent, perfectament secundària, mentre els imprescindibles fan allò que han de fer perquè torni la normalitat.