El decret d'alarma va fallar en una cosa: el confinament total de Twitter, el femer al qual acudeixen centenars de milers, milions fins i tot, de «mosques» que no tenen altre objectiu vital que escampar la merda en què viuen ofegades i que, no contentes amb això, malden per procurar que ens cobreixi a tots. És pàtria (digital) conquerida per demagogs, mentiders, ressentits, predicadors ociosos, infeliços, redactors de frases lapidàries (en immensa proporció ridícules) i doctorats en l'insult. Costra de trobar, enmig de tanta deixalla intel·lectual i humana, informació útil, que hi apareix, però en comptagotes. Twitter és la prova del nou de fins a quin punt la societat del segon mil·leni requereix teràpia psiquiàtrica de xoc, la confirmació de la demència col·lectiva, de la ràbia nacional, de la ira global. N'hi ha prou amb un parell de minuts de surfeig per aquest oceà de bilis per tenir un atac de fetge; i silenciar miserables de paraula i d'esperit no serveix de res, perquè n'apareixen dos-cents de nous per art de la matemàtica (els algoritmes que controlen la nostra existència són impietosos, cruels, diabòlics). En aquests dies de confinament s'aguditzen les crisis psicopàtiques que fa temps que arrosseguen un bon grapat d'avatars, que ara tenen temps per cultivar l'odi que els manté en vida. Escoltàvem l'altre dia Iñaki Gabilondo asseverar en un vídeo a Internet que la crisi provocada per aquesta pandèmia global -implacable especialment amb Occident- farà que res torni a ser com abans. Ens farà a tots més humans, venia a dir. Compartim el desig, que no el pronòstic: les diverses crisis viscudes el darrer mig segle -els de la generació X, hereva de la dels babyboomers recordem la dura ressaca olímpica i, per descomptat, la penitència que vam començar el 2008- havien de servir per fer-nos reflexionar, un verb que, al pas que anem, desapareixerà del diccionari. Sense ànim de desautoritzar Gabilondo: passada la pandèmia, res no canviarà, com a Il Gattopardo, i Twitter... romandrà obert.
