Els dies van passant i els afectes deixen de tenir dubtes. Al costat de l'esperança, no gaire lluny, hi ha la responsabilitat de l'amor. He descobert que al costat de les desgràcies se simplifiquen les penes i m'he adonat que el que abans anomenava «problemes» eren coses banals. Com pensarem d'ara endavant? Per arribar a comprendre el veritable sentit de la vida, hem hagut primer de seure al costat de la senzillesa, i després veure en gran la il·lustració de la mort. Resulta paradoxal veure que a casa no ens avorrim; pel que es veu (opinió subjectiva) l'ideal de benestar que teníem, a dia d'avui, comença a estar transfigurat. Amb determinació ho hem eliminat gairebé tot (em refereixo a l'oci i els plaers), ens hem compaginat tots (cosa impensable en altres èpoques) i som feliços amb molt poc. Diguin-me: quant els dura un bitllet de 20 euros a la butxaca?

Crec que les nostres accions són el significat impulsat en el seu moment pels nostres pares i avis... Sí, els mateixos que durant anys ens van parlar d'austeritat. Les xarxes socials estan inundades de fotografies als fogons, de persones jugant en família al bingo, de pares llegint contes i fins i tot moltes dones s'estan decantant pel ganxet. És curiós, en reconèixer la mort tan de prop, el que abans tenia finalitat, ara no li donem importància. I d'aquesta manera, al costat de l'imperatiu de la realitat (ens n'estem adonant) de l'anatomia de la vida. Crec que de tots els «òrgans» em quedo amb el cap i el cor. El cap per pensar en les persones que estimo i el cor per estimar-les... L'amor és com una vinya, no té dos raïms iguals. Podem estimar el viu i el mort, a més, en el mateix pla.

La primavera passa silenciosa pel carrer, i encara que el sol surt amb força, tot és una experiència constant de fredor. Amb tristesa, crec que determinades imatges sobren, miro el cel i dic als difunts: sou divinitat destinada a veure nua per les circumstàncies i sang innocent de la qual ha begut la destinació. Sempre estareu en els nostres cors... Maleït coronavirus!