Pare i fill coincideixen a l'híper. El pare, d'uns 70 anys, va sol. Al fill, d'uns 30, l'acompanya una criatura. Se saluden respectant la distància dels dos metres convinguts. Després el fill diu en veu bastant alta:

- Papa, no hauries de sortir!

- He de fer la compra.

- Digues per telèfon el que necessites i jo t'ho porto. Vivim a tres carrers, per Déu!

- Necessito veure per comprar -insisteix el pare.

Es comença a produir una petita aglomeració de persones amb mascareta al voltant dels dos homes. El nen crida:

- Avi, t'he fet un dibuix.

Una dona que forma part de la rotllana em demana que m'allunyi una mica:

- Està vostè a 90 centímetres -argumenta.

Hi ha gent que sap el que és un centímetre. Aquesta mateixa dona es dirigeix ??després al vell i li diu que el seu fill té raó:

- Els ancians no han de sortir de casa -afegeix.

- A vostè ningú li ha dit que s'hi fiqui -li etziba l'home jove.

Donada la situació creada, pare i fill decideixen acomiadar-se. El net llança al seu avi un petó amb la mà.

Jo segueixo amb les meves coses. M'he fet una llista de la compra que sembla un poema. Totes les llistes de la compra ho són en alguna mesura. El meu poema és una mica caòtic perquè he anotat els productes per ordre alfabètic, en comptes d'agrupar-los per famílies. Vol dir que he d'anar i tornar diverses vegades al mateix lloc, corrent més riscos de contagi dels normals. Sempre he confiat en l'ordre alfabètic més del que es mereixia.

En això, en entrar al passadís de les cerveses, veig el meu fill i el meu net, la qual cosa m'obliga a amagar-me, ja que ells no s'han adonat de la meva presència. Em fa por que el meu fill em munti una escena semblant a la que acabo de presenciar, ja que també m'ha demanat mil vegades que no surti. El meu net ha crescut una mica en els deu o dotze dies que fa que no ens veiem.

Tot això és molt dur.