29 de març de 2020
29.03.2020
Diari de Girona

Nostàlgia del carrer

29.03.2020 | 06:00

La gent –de moment– porta amb paciència la forçada reclusió en el seu habitatge. La primera part de la quarantena es va afrontar amb bon ànim i enginyoses formes d'entretenir els disset dies que el Govern havia inicialment fixat per comprovar si la tancada ajudava a contenir la difusió de la pandèmia. Es va recórrer a jocs de taula per a adults (cartes, dòmino, escacs principalment) i de joguines i pel·lícules per als nens, els més problemàtics de distreure per la seva inquieta vitalitat.
Per descomptat, la penositat de l'arrest no va ser la mateixa per a uns i d'altres perquè en tot hi ha classes. No és el mateix un pis de tot just seixanta metres quadrats per a una família de quatre persones i finestres cap a la vorera del davant en un carrer estret que un altre de 150 metres amb vistes a un parc o a una gran avinguda. Ni tampoc té comparació un mínim apartament orientat cap a un pati interior que un dúplex amb àmplies terrasses o un hotelet amb jardí. I menys encara, és clar, amb una mansió de luxe on els multimilionaris futbolistes de l'elit esperen el reinici de les competicions entrenant en gimnasos particulars per no perdre la forma. Aquest missatge insidiós que la malaltia ens iguala a tots no es correspon amb la realitat. Més o menys com l'eslògan amb què Hisenda intenta animar la recaptació a la campanya de la renda. En efecte, «Hisenda som tots», però uns més que d'altres.
De mirar per la finestra per tafanejar en els comportaments del veïnat en va fer el genial director de cinema Alfred Hitchcock una llegendària pel·lícula, La finestra indiscreta. En el film, el seu principal protagonista era James Stewart, que feia el paper d'un fotògraf que, havent patit la fractura d'una cama i reclòs a casa, s'entretenia espiant les conductes alienes. Fins a descobrir un crim. I així estem tots, reclosos en els nostres habitatges a l'espera que les investigacions dels científics permetin detenir el causant d'aquest destrossa planetària i trobin la vacuna que permeti erradicar-lo.
Mentrestant, paciència, resignació i immobilitat. Una recomanació fàcil de fer però complicada, gairebé heroica, d'exercir, sobretot en un país que ha fet de l'esplai de carrer una de les seves principals senyes d'identitat. Ens encanta estar al ­carrer i fer de l'anar i venir un dels nostres esports preferits. Quan jo era petit, el ­carrer era el símbol de la llibertat més desitjada. I des de molt petits la màxima aspiració era anar sols pel carrer amb els amics i jugar al carrer.
El carrer era, a més, la referència obligada, el senyal d'identitat, de les diferents tribus urbanes. S'era d'un carrer i no d'un altre i es recelava dels que no eren del ­carrer. Els meus millors amics els vaig fer al carrer i, passats els anys, els que sobrevivim conservem cap a ells un afecte familiar i un lligam sentimental indestructible.
Un cop enllestida la segona setmana de reclusió, de les quatre que preveu el Govern, és lògic que tots sentim nostàlgia del carrer. Que duri el menys possible: en això ens hi va la vida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook