Dia 9 de març, quatre dies abans que Pedro Sánchez anunciés l'estat d'alarma, el màxim responsable polític de Salut Pública de la Generalitat, Joan Guix, negava el tancament d'escoles i universitats. Mantenia que «ens preocupa més la grip que el coronavirus». Dia 10 de març, la consellera de Salut, Alba Vergés, sostenia que el Saló de l'Ensenyament no se suspendria, i anava més enllà: «Si per Setmana Santa vaig d'Igualada a Vilanova i la Geltrú o a on sigui, no estic comportant cap risc». Dos dies després, precisament Igualada, el seu municipi, quedava confinat pel brot local més dramàtic que ha patit fins ara Catalunya, on ja sumen 57 morts. El dimecres 11, Quim Torra encara prioritzava la Taula de Negociació: «La podem fer telemàticament la setmana vinent», argumentava, allunyat de la realitat. El dijous 12 de març, la mateixa Alba Vergés assegurava que «no hi ha confinament dels nens a casa. Poden sortir i anar al parc prenent precaucions». El mateix dia, la consellera d'Empresa, Àngels Chacón, sostenia que «les mesures que es prenguin han d'anar en la línia de garantir la supervivència de les empreses i protegir els llocs de treball».

He citat només algunes valoracions dels dies previs al confinament. Podria anar més enllà, i recordar que Joan Guix havia assegurat que a Catalunya no podia passar el mateix que a Itàlia. Però aquells dies, finals de febrer/primers de març, tots els savis d'ara eren uns profunds ignorants. La crisi del coronavirus ha agafat tothom desprevingut. La reacció ha arribat tard. Sobretot a Europa. La diferència amb Catalunya és que la majoria de dirigents polítics intenten cercar solucions, moltes improvisades i sense casuística, en lloc de donar lliçons fatxendes com la majoria dels membres del Govern català, amb el seu líder espiritual, Quim Torra, al capdavant.

El gir sobtat de la Generalitat no és casual, ni tampoc fruit d'haver-se conscienciat de la gravetat de la crisi. És, com sempre, per treure'n rèdit polític. I es produeix el vespre del divendres dia 13, hores més tard que Pedro Sánchez anunciés que l'endemà el Consell de Ministres aprovaria l'Estat d'Alarma. El Govern català és conscient que l'Estat decretarà un comandament únic. Primera proposta de Torra, segurament enginyada des de la factoria d'idees de Waterloo: tancar fronteres a Catalunya, o sigui poder dirigir una Republiqueta durant uns dies. Caducada aquesta proposta, comença el mantra del «confinament total». Una tàctica vella: la millor defensa és un bon atac.

Des de 2012, tant el Govern català com el Parlament han dedicat tota la seva activitat a prendre decisions sobre competències que no tenen i eludir totes les responsabilitats de les competències que sí que tenen, que són moltes. Torra i el seu govern tenen un ampli marge per prendre decisions. Des de l'estat d'alarma, n'han adoptat poc més d'un parell: 1. Establir una indemnització de 7,5 milions d'euros als treballadors autònoms perjudicats. Foc d'encenalls, com sempre. Perjudicats ho són la immensa majoria dels autònoms. Tocaria a 14 euros per cap; 2. Penjar a la web d'Interior un document per circular. Segons molts experts, no té cap validesa jurídica. També han reduït un 50% el cànon de l'aigua. Això sí, moltes propostes que no són de la seva competència.

No recordaré ara que el Govern de Quim Torra, i abans el de Carles Puigdemont, ha tingut temps més que suficient per dotar de més recursos la Sanitat catalana, perquè ja és tard, però sí que té competències per reduir el tram autonòmic de l'IRPF, el més elevat d'Espanya, en un moment d'emergència, per aturar les obres públiques dependents de la Generalitat (ho han fet després de quinze dies), per controlar i actuar en les residències de la gent gran (anem per 150 morts en aquests centres), per aixecar hospitals de campanya com a Madrid i València, per obligar totes les clíniques privades a posar-se al servei de la lluita contra el coronavirus, o per començar a anunciar, encara que no sigui d'efecte immediat, que els pròxims Pressupostos de la Generalitat serviran per suprimir organismes inútils i aprimar la costosa estructura burocràtica del sistema polític català. També podria anunciar que prescindeix de paràsits a nòmina de la Generalitat com Josep Lluís Alay. Quan centenars de milers de catalans hauran de percebre la prestació d'aturat, aquest personatge cobra 105.676 euros anuals de diners públics per dedicar la seva jornada laboral a fer tuits com «torna Falange amb Sánchez Castejón» o «alcaldessa de Barcelona als peus de l'Exèrcit espanyol com en el franquisme».

Sé que Torra i els seus no canviaran. I, d'aquí a unes setmanes, quan les xifres d'infectats i morts siguin terribles, atribuiran la responsabilitat a Espanya, i centenars de milers de catalans s'ho empassaran. Com sempre. És el que passa quan elabores un executiu per fer activisme. No es pot esperar que governi.