El temor en els temps del còlera. En ocasió de la sida, sens dubte el precedent més aproximat de convulsió global davant un virus, als anys vuitanta es va observar el cultiu de dues soques simètriques del retrovirus. Totes dues estaven pasturades per impecables representants de la classe mèdica. Hi havia un virus de dretes, amb ramificacions religioses, que castigava pràcticament cada acte sexual no apadrinat pel Dret Canònic amb una infecció mortífera. No era sexe o mort, sinó sexe i mort. Aquest agent exterminador convivia amb un virus d'esquerres més tolerant, al qual els facultatius progressistes centraven en activitats molt concretes. Parlant clar, no tot acte sexual erràtic obligava a practicar-se les anàlisis de seropositivitat. La prostitució era reprovable socialment, però el seu càstig no era la pena màxima.

L'enfrontament entre els VIH d'esquerres i de dretes va propiciar escaramusses entretingudes, en què els aspectes ideològics es barrejaven amb els virològics. Qui va obtenir la victòria? Segons es miri, però es podria concloure que van guanyar els qui no tenien raó. Es va imposar un pànic paralitzant, en la línia dretana. No es van traspassar els límits del confinament ara establert. No obstant això, el col·legi de metges suïssos va proposar que es marqués físicament els seropositius, i amb aquest tatuatge no es distanciava de l'ortodòxia conservadora en aquells moments. Els rastrejadors d'hemeroteques trobareu, a mitjans dels vuitanta, projeccions de centenars de milions de contagiats i de morts. Pràcticament a totes les regions havien designat els centres hospitalaris que es dedicarien en exclusiva a l'atenció dels malalts. Sí, el cèlebre col·lapse hospitalari.

Es va segellar una derrota amb estrèpit del virus d'esquerres, llevat que aquestes prediccions finiseculars mai es van complir. Encara avui és impopular el recordatori de les prediccions absurdes sobre la progressió d'una malaltia que segueix vigent. El Sunday Times avui de Murdoch va ser l'única capçalera de força que es va atrevir a refutar frontalment les premonicions apocalíptiques, i ho va pagar amb una polèmica que hagués estat insostenible en les trinxeres de les xarxes socials. Els defensors d'una visió menys estreta, i que no es llancés el sexe pel desguàs amb l'aigua de bany, van callar perquè la mortaldat d'una generació de joves coartava el debat.

La normalitat es va imposar, i avui es conviu amb la sida com si la sida no existís. L'atac indiscriminat del coronavirus, transmès sense necessitat d'un intercanvi sanguini, sembla haver suscitat la unanimitat en el seu abordatge radical. És una conclusió fictícia, ocasionada de nou per la imposició d'una concepció ideològica sobre una altra. Tornen a competir el virus socialdemòcrata i el virus ultraliberal, encara que el segon es bat de moment en retirada. No per gaire temps perquè, en aquesta crisi definida pels partits de futbol a porta tancada, ningú s'ha preocupat de calcular quin grau d'erosió econòmica pot suportar-se democràticament. Els que tremolaven per una caiguda borsària en dècimes de punt, es mostren impàvids ara davant caigudes en dobles xifres. S'emfatitza la solidaritat, però un observador no amenaçat pel contagi advertiria una victòria del covid-19.

El virus ultraliberal està amagat, però ferm en els seus arguments. El seu millor exemple són les prediccions de Goldman Sachs, tan discutit des que les generoses minutes d'aquest banc d'inversions li van costar la presidència a Hillary Clinton. S'aferra tot i això a l'impacte d'una crisi tolerable. S'atreveix fins i tot a una distribució benèvola dels malalts, amb un 85 per cent que només desenvoluparan els símptomes d'un refredat comú, un 15 per cent que combatran el coronavirus com si fos una grip, i un cinc per cent amb complicacions necessitades d'atenció especialitzada o que poden resultar fatals.

Goldman Sachs s'atreveix fins i tot amb un avanç dels centenars de milers de morts que pot arrossegar l'epidèmia. Efectua aquí la distinció que s'està instal·lant entre «morir pel coronavirus» i «morir amb el coronavirus». Destaca per això en aquest capítol funest que les morts no han de sumar-se a les habituals, sinó que quedaran solapades en accelerar altres processos patològics. I com que el liberalisme és optimista per naturalesa, i que la banca ha de defensar la permanència del seu negoci, la pel·lícula de terror acaba bé. Els analistes que van encunyar el concepte de BRICs per als països emergents anuncien que el desenllaç no s'ajustarà al patró de la crisi de Lehman Brothers del 2008, sinó a l'11S de 2001. És a dir, una recuperació ràpida, integral i aquest conte ja s'ha fos.