Podríem dir que vivim en una «societat posthumana», com afirmen certs escriptors que gaudeixen d'un reconeixement notable, com Aaron Winslow? Ha quedat obsoleta la manera clàssica d'avaluar el paper de les persones en un món en què la política, l'economia, la tecnologia, el medi ambient i la salut no són com es pensava fins fa molt poc temps?

Les teories més populars per respondre aquestes preguntes procedeixen de Silicon Valley i, abans de la crisi pel coronavirus, eren d'allò més optimistes. Així, referents com Elon Musk (Tesla), Ray Kurzweil (Google) o Tim Cook (Apple) confiaven que la bioenginyeria, l'expansió dels individus a través dels additaments digitals i l'exploració espacial eclipsarien els efectes del corró capitalista i la colonització desenfrenada.

No obstant això, hi ha altres interpretacions, ja que la magnitud de l'assumpte és evident, i noms com N. Katherine Hayles (crítica literària), Bruno Latour, Martha Nussbaum (tots dos filòsofs), Francis Fukuyama (politòleg) o Graham Harman (professor universitari) ho demostren.

Aquests assagistes han incrementat la varietat de visions sobre el «transhumanisme», el projecte per modificar les persones mitjançant qualsevol ciència emergent, i el «posthumanisme», que representa l'extinció del subjecte comú per arribar a una entitat especial amb unes característiques excepcionals que la situarien per sobre de la resta de criatures.