01 de abril de 2020
01.04.2020
Diari de Girona

Exàmens de fi de curs

01.04.2020 | 00:41
Exàmens de fi de curs

Quan estudiava el batxillerat a l'internat del Collell venien els professors de l'institut Vicens Vives a examinar-nos a fi de curs, a primers de juny. Anaven per feina perquè havien d'examinar en un dia quatre cursos nombrosos de batxillerat, des dels de primer fins als de quart, mentre que els de cinquè curs i sisè anaven a examinar-se a l'institut de Girona, al carrer de la Força, i enllestien totes les assignatures en un sol dia.

En el vell institut ens trobàvem amb estudiants d'altres centres escolars de les comarques. Recordo bé aquell decadent edifici, especialment la sinistre gran sala de ciències naturals, on en una vitrina hi havia un esquelet humà i penjada en una paret una serpent enorme d'uns sis o set metres de llargària. Feia basarda entrar-hi.

Cada any el dia que apareixien els professors del Vicens Vives a posar-nos les notes finals el rector del Collell i altres capellans els esperaven a l'entrada i els rebien molt bé, al migdia, els convidaven a un bon dinar i se n'anaven amb presents (vins, caves, embotits, etc.) perquè fossin benèvols amb els alumnes.

Es desencadenava frenèticament el nerviosisme per part dels alumnes atès que en un dia haurien de fer sis o set exàmens d'assignatures diverses. Et jugaves tot el curs a una sola carta. Estàvem tots els alumnes i capellans del centre molt neguitosos, especialment per si es presentava a escorcollar-nos el temible Sirvent, catedràtic de Física i Química, que suspenia a dojo.

Els examinadors rebien una nota per part del professor que ens havia donat la matèria i on constava la valoració i algun element identificador, segons exigència d'alguns examinadors, el poble o si hi havia alguna persona notable en la família. Malgrat aquesta nota per part de l'ensenyant del centre alguns dels nouvinguts no en feien gens de cas i havia vist nois molt aplicats, estudiosos i amb bones notes durant el curs, que suspenien perquè havien deixat el paper en blanc o per l'ansietat havien fallat els problemes de matemàtiques o la traducció.

La majoria d'exàmens eren orals, una pregunta i al carrer. Tots menys una petita traducció de llatí, de francès i els exàmens de física i química i matemàtiques. Que tot el curs fos examinat per persones forasteres era una injustícia, que poc després s'anà corregint.

En el primer curs de batxillerat un venerable senyor, un cavaller elegant sense excessos, em va examinar oralment de Gramàtica espanyola. Em va cridar i em va dir la «siete», la qual cosa significava que havia de dir que l'oració simple escrita en un paper era copulativa, de verb transitiu o de verb intransitiu; no li va interessar saber si identificava els complements ni el subjecte. Tampoc em va fer fer cap exercici ortogràfic. No hi havia temps per a aquestes minúcies.

A segon de batxillerat em vaig examinar de Geografia d'Espanya. El catedràtic, un capellà molt popular, em va cridar per saber si havia estudiat o no.

Damunt la taula hi tenia una quiniela i la primera qüestió que jo havia de resoldre era: el Real Madrid juga al camp del Saragossa: qui guanyarà? Se'm va ocórrer respondre un empat. Ell em digué que havia adoptat una posició prudent i anotà una X.

A altres alumnes si a la quiniela hi apareixia el nom de Còrdova els inquiria sobre la ciutat: a veure, vailet, què saps dir-me de Còrdova. Hi passa algun riu, de què viuen i hi ha una mesquita o una catedral? Si el nom del club era Rayo Vallecano i l'estudiant no sabia a quina ciutat pertanyia s'enfadava molt perquè més important que la geografia era el futbol.

Com que li constava en l'informe que jo era d'Arbúcies, va voler saber si jo sabia què era el més important del meu poble.

Ràpidament li vaig respondre que les carrosseries o la indústria de la fusta, una empresa tèxtil o la construcció. A cada una em responia que no i es posava de mal humor. Llavors vaig provar d'assegurar-li que el poble és bonic i està al peu del Montseny i que s'hi fan tota classe de bolets.

– No, home, no (va cridar). Només dius que bajanades. On surts tu ara amb els bolets, no saps que els bolets creixen arreu? Em sembla que et suspendré si no saps per què és important el teu poble, perquè no saber-ho és com dir que el Vaticà és a París. Ho torno a intentar: a veure, quina és la cosa més important del teu poble?

Vaig arriscar-me afirmant que eren les moltes fonts. Després vaig intentar-ho amb la riera o la seva situació geogràfica entre la Selva, la Plana d'Osona i les Guilleries. Res li va agradar. I alçant pomposament la veu va sentenciar:

– El teu poble és important per les pomes. El senyor Mateu als voltants de Nadal me n'envia un cistell. Deus conèixer el senyor Mateu.

No sabia qui era però li vaig dir que sí i que era un bon home, molt estimat.

– En Mateu, un bon home? Ja estàs de broma. Bé, t'aprovo pels pèls, però amb la condició que quan tornis al poble li donis molts records de part de mossèn Costa.

Anys després coincidírem com a professors a l'institut Vicens Vives i com que la relació era correcta un dia vaig voler saber per què preguntava el resultat dels partits de futbol quan examinava. Em va assegurar que una vegada amb aquest mètode havia fet un tretze. I allò de les pomes a què venia, vaig dir-li. «Encara no saps que les pomes són el més important del teu poble? No sé com et vaig aprovar», va contestar rient.

Respecte a la qualitat de les pomes d'Arbúcies, sí que tingueren anomenada, com les patates del Pla de les Arenes entre Sant Hilari de Sacalm i Coll de Rabell abans de la Guerra Civil. Els pomers s'abandonaren i només els senyors del Regàs en mantingueren uns camps. Ara el meu cosí, l' Emili Soms, les ha recuperat i més que feixes amb pomers té jardins amb unes 60 varietats, moltes endògenes.

Ànims i que tinguem sort!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook