Veurem si preval quan tot això s'acabi, però el confinament ens està forçant a un canvi de percepció de la nostra vida exterior. Parlem i pensem molt sobre aquelles coses que ja no podem fer, les que faríem diferent i les que potser no tornarem a fer perquè de cop i volta ens semblen molt arbitràries. Hi ha parts de nosaltres mateixos que convertim en inèrcies quotidianes i que ara, quan no pots escollir fer-les, mires des d'una perspectiva que te les fa posar en dubte. Però més enllà dels sospirs per aquells hàbits diaris que enyores o relativitzes, la situació es presta sobretot a una diagnosi dels nostres interiors. Hi ha, d'una banda, els interiors literals, els espais que hem hagut de convertir en més habitables que mai per adaptar-nos a la situació. Això que anomenem «casa» però que mai havíem contemplat des de l'òptica de la reclusió, i que ara hem d'aprendre a gestionar d'una altra manera. Sí, som a casa però resulta que hi ha d'altres llars que tenen ulls, i que aquestes setmanes només podem mirar a través d'una pantalla. Mentrestant, els espais domèstics han esdevingut estranyament circulars, perquè al capdavall estan pensats per ser transitoris i no permanents. La tecnologia ens permet crear miratges socials, però quan aquests s'apaguen ens tornem a enfrontar a la desídia dels racons sense història. D'altra banda, hi ha els nostres interiors emocionals, la constatació que durant un temps indeterminat ens aboquem a aturar els bioritmes i a pensar amb més vehemència de l'habitual. Aquí és on resideix un dels veritables reptes del confinament: sobreviure a nosaltres mateixos. Sortejar la tirania dels pilots automàtics i acceptar que estem a punt de tenir diàlegs interns en què potser no tenim la raó. Donar voltes a coses que normalment aconseguíem insonoritzar amb els tràfecs del dia a dia, i que ara s'han tornat particularment vives i eloqüents. De cop i volta, et sorprens arribant a conclusions sobre els altres i tu mateix que fa uns mesos enrere et semblaven impensables i que ara, amb el pes de les hores, s'han convertit en lúcides i sistèmiques. Hi ha qui creu que d'aquesta en sortirem amb uns quants canvis vitals (soc dels que pensa que no, que quan recuperem la normalitat el pas del temps ens tornarà on érem), però si no s'és tan optimista sempre ens quedarà la certesa que aquesta aturada ens haurà fet pensar. No aprendre, ni tan sols millorar: pensar. Pensar en els nostres interiors, aquests que sovint amaguem quan projectem les nostres màscares virtuals.
