Es estrany. Teletreball, intentar mantenir l'ordre, no perdre els costums i no abandonar-se a la disbauxa de passar el dia amb els llits desfets, de no llevar-se el xandall o de cruspir-se un pot de crema de xocolata a mitja tarda. Organitzar el teleestudi, mantenir la disciplina, no perdre els nervis, revisar les últimes notícies i, de nou, enfrontar-se al pessic a la boca de l'estómac. Intentar que tot segueixi igual, sense que res sigui igual. Fa poc més de dues setmanes, tan llunyà tot, quan podia visitar el meu pare, donar-li la mà, emportar-me'l a menjar uns ous ferrats i un gelat de vainilla, acompanyar-lo a la seva habitació i fer-li un petó. Un petó. Sí, tan llunyà tot. Gràcies als que teniu cura d'ell i de tots els que estan en la seva mateixa situació. Gràcies per explicar-los per què no podem visitar-los, per passar-los el telèfon quan els truquem i per assegurar-los que no, que no els hem abandonat. Gràcies infinites.

Hi ha alguna cosa contradictòria en aquesta restricció. La preocupació, d'una banda, i un cert assossec, de l'altra. La pau de no tenir cap obligació fora de casa i de no fer plans, l'absurd d'estar sempre en moviment. El silenci i la contemplació tenen el seu punt. Tantes novetats produeixen estranyesa. El plaer d'obrir les finestres i d'airejar la casa, de pujar a estendre i de baixar les escombraries. Abans mandrejava quan em tocava i avui és el meu moment. Com aquella copa de vi que beus abans de sopar, com el cafè amb llet del matí. Les voltes de la vida. Avui tinc els ulls més oberts. Observo als qui no es poden permetre deixar de treballar i assumeixen riscos. Gràcies a tots. Als que fan teletreball, us admiro. Per ser metòdics, per no perdre els referents i no morir en l'intent en aquest no parar. He descobert algunes de les meves múltiples vulnerabilitats. Algunes més. Ara conec que a la meva nevera necessito que hi hagi ous i un enciam romà i al rebost un parell de quilos d'arròs. Contra tot pronòstic, he confirmat que no soc especialment addicta al paper higiènic, però sí al lleixiu. Valoro viure en un barri, en un edifici que em permet sentir un xiscle a l'escala, una porta que es tanca, el moviment de mobles dels veïns de dalt, Frank Sinatra cantant des del tercer i el volum d'una tele alta. M'agrada perquè són símbols de vida. Quan això passi, que passarà, tinguem cura dels nostres barris. Enyoro els meus companys de treball. Els veig en les nostres videoconferències diàries i observo els seus gestos. Com es pugen les ulleres, es freguen els ulls i gesticulen davant la càmera de l'ordinador. Soc una tia amb molta sort.

En aquestes dues primeres setmanes de xandall, ous a la nevera i teletreball descobreixo dos aprenentatges. Que no val la pena fer massa plans. Que la vida és aquest precís moment, perquè mai saps si hi ha un virus esperant-te al girar la cantonada que ho paralitzarà tot. El segon és que la meva responsabilitat individual té més sentit quan contribueix a la col·lectivitat. Al bé comú. Si només un canvia d'actitud, res canviarà. Si tots canviem, passarà, en el millor dels sentits, una revolució.