El virus de la indecència

Se sol dir que les situacions límit treuen el millor, però també el pitjor, de cada un. Començant pel més general, el COVID-19 ha mostrat un cop més la indecència de la Xina, on, al costat d'un capitalisme salvatge, es barregen un control polític ferri i una enorme indolència en la inspecció alimentària. Tres de les últimes epidèmies i pandèmies procedeixen d'aquest país. Un cop a Europa, torna el nord contra el sud. L'esperit amb què van néixer la Unió Europea, la pau i la cooperació de les nacions, salta pels aires. Tot i que no hi ha trets, estem en guerra i hi ha morts, però no es pot dir que estiguem davant un enemic comú; més aviat tenim un enemic poc comú. Davant d'ell no sorgeix la unió, la Unió Europea, sinó la mesquinesa d'acaparar sense necessitat productes sanitaris fabricats pel nord, negant-los-hi al sud i fins i tot culpant aquest de la voraç crisi sanitària i econòmica. Unió Europea, per a què? És el lema del populisme que creix cada vegada més al nord i al sud. El primer ministre portuguès ha donat una lliçó de decència que tots haurien d'aprendre, començant pel nostre president del Govern.

Indecència també d'una oposició, nacional i autonòmica, que no perd oportunitat de buscar rèdit polític en una situació crítica i inèdita, de molt complexa gestió i de la qual no hi ha una única administració responsable, si es té en compte que estan transferides a les comunitats autònomes la sanitat i els serveis socials, entre ells la gestió pública i el control de totes les residències de gent gran. Temps hi haurà per a la crítica.

La indecència s'engrandeix pel contrast. Enfront de la immensa majoria de la població, que compleix amb rectitud el confinament per l'estat d'alarma, una minoria insolidària troba els més pelegrins subterfugis per saltar-se la quarantena. Mentre escasseja l'equipament sanitari, n'hi ha que s'han dedicat a saquejar els dipòsits hospitalaris on s'emmagatzemaven mascaretes, bates i guants.

Hi ha molts herois en aquesta guerra, però són els sanitaris els que merescudament s'emporten el major aplaudiment; evidentment, entre ells, més els que estan més directament en contacte amb les persones portadores del virus. Per això, la mesquinesa i la indecència es fan insuportables quan aquests herois veuen com alguns dels seus companys d'hospital, en actiu abans de l'estat d'alarma, busquen un informe d'invalidesa temporal per quedar-se a casa. I el més greu és que, no se sap per quins mitjans, probablement delictius, alguns ho aconsegueixen. Una situació que recorda l'anterior estat d'alarma, quan els controladors aeris per eludir les seves obligacions laborals es van posar sospitosament malalts i algú els va concedir la baixa mèdica.

Mentre aquesta ignomínia es produeix, es comença a cridar el personal sanitari jubilat perquè s'incorpori de reforç a l'hospital. Una cosa haurà de fer l'administració per verificar tan sobtada invalidesa dels covards, perquè, si no hi posa remei, quan això acabi el retorn dels desertors pot acabar a urgències i jo donaré el meu últim aplaudiment als herois supervivents.