02 de abril de 2020
02.04.2020
Diari de Girona

Quan tot això s'acabi

02.04.2020 | 01:07
Quan tot això s'acabi

Confinats des de fa gairebé tres setmanes, amb la família dividida i amb el neguit que en qualsevol moment et poden venir els símptomes de la malaltia o saber que els pateix algú proper, així és com ha canviat la nostra vida en menys d'un mes.

La rutina de la llar, la dificultat del teletreball o la novetat de les reunions en línia. Tot ha passat en pocs dies. I de fons, les rodes de premsa de les autoritats i les terribles xifres de morts i hospitalitzats. Poques bones notícies a l'horitzó. I sobretot, l'angoixa del moment i la impossibilitat de veure la llum concretada en alguna data del calendari.

Tant de temps esperant que arribés la primavera per viure-la de la pitjor manera.

Però tard o d'hora aquest malson s'acabarà. Costa veure-ho des de l'epicentre de l'epidèmia, però sembla ser que el final del túnel està més proper del que ens pensem. O potser això és el que voldríem. El que sembla clar és que seran dos mesos de molta intensitat i després una certa normalitat començarà a obrir-se camí. Estem gairebé a l'equador i el pitjor semblaria que hauria d'haver passat, però mentre la mort encara estigui present entre nosaltres, no serveix de res la quantificació de la desgràcia.

Però potser des d'aquest equador teòric és el moment de començar a pensar com serà la societat que ens trobarem després d'aquests dos o tres mesos i quines ciutats tindrem després de la pandèmia, i quin paper hi tindrem nosaltres.

Socialment, és evident que un cert «distanciament social» s'allargarà en el temps. Ens costarà molt tornar a la tranquilitat pre-COVID-19. La quotidianitat es veurà transformada per l'impacte de la pandèmia. Ja no serem els mateixos ni ens comportarem igual com ho fèiem abans d'aquest maleït març. Les relacions socials, sens dubte, es veuran afectades pel que hem viscut i un cert «trauma col·lectiu» es mantindrà. Ja no serà el mateix anar a un bar, al supermercat o a un restaurant. Almenys durant un temps. Caldrà veure si com ha passat a la Xina les mascaretes i els guants continuaran un cop poguem sortir de casa.

També sembla evident que el confinament s'acabarà més aviat del que ens pensem. Però no per a tothom. Serà una sortida esglaonada. Primer joves i treballadors i a poc a poc altres grups d'edat, amb les persones més grans al final del tot. Saber quant durarà aquest procés és una incògnita, però no més de dos mesos. La clau estarà en si finalment arriben «tests ràpids» per tal de poder controlar aquesta fi del confinament sense que es produeixi un rebrot important de la infecció.

I segurament la principal incertesa està en les conseqüències econòmiques de tot el que està passant. Aquesta és també una altra de les grans incògnites. En primer lloc és evident que hi haurà unes conseqüències directes en les administracions públiques. No només pels ERTOS i les mesures econòmiques que s'han acordat, sinó també per l'enorme despesa pública que s'haurà realitzat durant aquests mesos. Una despesa inevitable que es transformarà en dèficit i deute. Això no és complicat de calcular i és assumible a mig termini per economies com la nostra.

El gran tema, però, és quina serà la situació econòmica general un cop s'hagi superat la crisi sanitària. Quina magnitud tindrà la crisi econòmica que ens ve a sobre i com i quan serà la recuperació. Aquest és l'altre gran tema. Hi haurà moltes empreses que patiran molt després d'aquesta situació. Algunes tancaran. Hi haurà sectors molt afectats i que cada dia que l'aturada s'allargui serà un dia menys d'esperança. Sectors com el comerç, l'allotjament, la restauració, el cultural o el turisme. El cor de moltes de les nostres ciutats.

Aquests sectors patiran molt i amb ells molts dels seus treballadors, que es veuran abocats a un atur no previst. Ahir sortien les dades d'ocupació dels allotjaments turístics al febrer i eren molt bones i creixien força respectea l'any passat. I, de cop, una frenada en sec que si s'allarga gaire tindrà un efecte dramàtic per a l'economia.

Caldrà veure quina temporada turística tindrem però sens dubte serà de subsistència, serà diferent i com mai, marcarà molt clarament les prioritats per als propers anys. I és que aquesta desgràcia ens hauria de fer pensar una mica sobre cap on anem com a regió. Cap on anem econòmicament i quin model turístic tenim i volem. Fer aquestes preguntes ara és gairebé obligat.

No és una oportunitat sorgida d'una crisi. És una obligació sorgida d'una crisi brutal. Haurem de repensar-nos-ho tots, vulguem o no vulguem.

Encara queden doncs unes setmanes de confinament i uns mesos de crisi i incertesa. Esperem que siguem capaços d'escurçar tot el possible i, sobretot, retornar a una certa normalitat el més ràpid possible. Es tracta de salvar el màxim de vides possibles i intentar mitigar els efectes de la crisi econòmica que afectarà la vida de la gent. I una part d'això depèn de nosaltres. Ara, quedant-nos a casa, demà intentant tirar endavant. Que tinguem sort.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook