I les altres patologies, què?
Marga Vila Banyoles
Ara tot és coronavirus i és normal. Vivim una situació excepcional. Tot i això, les «autoritats» han dit, des del principi, que la resta de pacients amb altres patologies tindrien la mateixa atenció que tenien. Mentida. Els pacients amb altres patologies greus i que no són coronavirus han d'estar a casa en lloc de l'hospital perquè no hi ha habitacions i els familiars hem de fer d'infermers o infermeres encara que no estem formats per a això. Tot plegat genera una situació d'angoixa molt gran tan per al pacient com per als familiars, que en molts casos no saben què han de fer, i el personal dels CAPs, tampoc. En molts casos a aquests pacients se'ls agreuja la patologia perquè no reben l'atenció adequada. Només vull fer constar que hi ha altres pacients més enllà del coronavirus que també necessiten atenció mèdica de l'especialista i no atenció mèdica de família, que, tot i posar-hi tota la voluntat del món, en molts casos no saben com han de procedir.
Teatre
Josep Riuró Casas girona
Dic «teatre» per no dir desesperació. És necessari dir tantes mentides sobre la situació?
A Catalunya tenen la barra de dir que les morts a Espanya han crescut molt (els mitjans del llaç i de la subvenció) quan resulta que s'han doblat a Catalunya.
L'obscurantisme de l'administració catalana amb el «canonge Torra» amagat a la casa dels canonges i tots el seus escolanets «no saben ni contesten» sobre la realitat, continuen amb la ficció.
- No hi ha tests.
- A la gent gran de les residències se les deixa de racó.
- No tenen EPIs.
- Fan servir bosses d'escombraries per protegir el personal.
- No poden cobrir les baixes.
- La informació és escassa i racionada...
- etc., etc., etc., etc., etc.
Els pares, mares, fills, nets i familiars dels residents dels centres per a gent gran i sociosanitaris de Catalunya esperem que la ciutadania, quan passi tota aquesta pandèmia, inhabilitem tota aquesta munió de polítics que només saben fer el pallasso.
Calomarde encara
LLORENÇ CARRERAS SUREDA bescanó
Gràcies LLBM pel teu article recordant-nos qui era Calomarde i de rebot el Fouché, molts polítics s'hi emmirallen però no són capaços de reconèixer-ho.
Aquest ministre té l'anècdota de la «bufetada reial», quan, en una reunió al palau de la Granja el 1832, la infanta Luisa Carlota de Borbón, enfadada per les pressions del Calomarde sobre la llei sàlica, li va marcar la cara. Ell, guilla com era, va entomar el més bé que pot fer-ho un arribista per conservar el poder i va respondre: «Señora, manos blancas no ofenden». La cosa es va enverinar i va acabar en les guerres carlistes. Ep! Que potser algun dia se n'haurà de tornar a parlar, o no?
Calomarde surt retratat pel Pérez Galdós als «Cent mil fills de sant Lluís»: «...era lastimoso, era maestro en el arte de tratar las personas sacar partido de todo». Algú hi trobarà retratats un grapat dels polítics de torn actuals.
Buero Vallejo a La detonación, sobre la vida de Larra i la seva època, ens parla de la repressió del Calomarde. I a El sueño de la razón, a propòsit de les pintures de Goya Caprichos, Desastres de la Guerra i Disparates, ens relata les complicacions del gran pintor Goya, que va haver de ser protegit pel mateix rei i finalment va demanar permís al rei per anar a fer una cura al balneari de Plombières a Lieja, regió valona, i es va exiliar a Bordeus,1824, on va morir el 1828.
Curiosament a aquest Calomarde li va agafar per fer la primera reforma educativa. Com que era molt propi, va anul·lar els títols universitaris de metges i advocats aconseguits en temps del règim liberal. Va aconseguir molts enemics. Per guanyar-se el «populacho» va potenciar escoles de tauromàquia. I va començar a proposar l'escolarització universal (de paraula), que a la pràctica és una conquesta molt més tardana.
