Aquests dies hem vist una geneta -o millor, una civeta motejada- creuant solitària un carrer del sud de l'Índia mentre la població de la ciutat estava tancada a casa seva. Fa poc es va difondre la imatge d'un cocodril en un canal de Venècia, però aquesta imatge era falsa. La de la civeta, en canvi, és autèntica. És una imatge molt estranya. Primer, perquè qualsevol que conegui l'Índia sap que és impossible veure un carrer buit, de dia, sense ciclistes, sense motos, sense vianants, sense venedors de carrer, sense vaques que masteguin un full de diari. I segon, perquè un es pregunta on s'hauran ficat tots aquests milers i milers d'hindús -dones, homes, ancians i nens- que dormien a les voreres, a les andanes de les estacions de tren o al mig de les vies de tren, ja que no tenien res semblant a una llar o una casa. Els hauran tancat en una presó, en una mena de camp de concentració? No ho sabem.
I el cas és que aquesta ciutat -Calicut, a Kerala- sembla deshabitada, com si tothom hagués fugit aterrit, o com si ningú s'atrevís a sortir al carrer perquè un exèrcit enemic -o una banda de saquejadors- s'havia apoderat de la ciutat. En el vídeo es veu una moto creuar per un carrer transversal, però això és tot. La civeta és la propietària absoluta d'aquest carrer. Fins ara es creia que les civetes s'havien extingit a l'Índia, o que tot just en quedaven uns pocs exemplars que ningú havia vist, però aquest vídeo demostra que encara existeixen. El coronavirus ha aconseguit el miracle de fer visibles aquests animals que ja ningú imaginava que existissin. Però d'aquí a uns mesos, quan les coses tornin a la normalitat, els carrers tornaran a estar plens de gent i soroll i vaques i captaires i venedors ambulants, i llavors ja ningú es recordarà d'aquesta civeta. I a ningú li importarà si s'han extingit o no, o si sobreviuen o no, ni en quines condicions ho fan. I a poc a poc, la gent començarà a pensar que aquesta escena d'una civeta que creuava un carrer va ser un somni, una invenció, una faula. I a poc a poc, la gent també començarà a pensar que aquests llargs dies de tancament -tres setmanes, un mes, dos mesos-, en què els carrers de la ciutat van estar buits i ningú s'atrevia a sortir de casa seva, també van ser un somni, una invenció, una al·lucinació col·lectiva causada per la por i la calor i qui sap quines altres coses.
Així són les coses. Així és la vida. Els fets succeeixen i de seguida s'obliden. Les coses passen i després passen al traster de la memòria, on van convertint-se a poc a poc en espectres que ningú sap si són reals o si mai ho van ser. I en realitat tots som com aquesta civeta: fem una breu aparició inesperada, creuem un carrer i després desapareixem. Si tenim sort, aquest petit recorregut queda gravat per una càmera anònima i el camí discorre sense gaire incidents. Si no la tenim, apareix una moto a la direcció equivocada i de sobte ja res queda de nosaltres. I després, al cap de molt poc temps, ja ningú es recorda que un cop vam estar aquí. Els records s'esfilagarsen i la memòria de les coses desapareix per complet. Un bon dia desapareix l'última persona que ens havia conegut, i amb ella el record -ja molt vague, ja molt contaminat per la fantasia- del que una vegada vam ser. I després, a l'endemà, ja no queda res.
Aquesta epidèmia que ningú s'esperava i que ningú va saber predir s'emportarà moltes coses per davant. Feines, estalvis, empreses, projectes. I gent, molta gent que potser ara es troba la mar de bé i que demà haurà de ser ingressada d'urgència en un hospital, on els metges hauran d'atendre-la sense un equipament adequat. Però també, un dia, ningú se'n recordarà d'aquesta epidèmia, o només se'n recordarà cada vegada que la ressuscitin en pel·lícules i sèries i llibres, si és que se segueixen publicant llibres en el futur. Si el meu fill ni tan sols es recorda de l'atemptat de l'11-S contra les Torres Bessones, el mateix passarà amb aquesta pandèmia, que destruirà físicament milers de persones i deixarà milions de treballadors sense empresa i sense sou, i potser sense un Estat que pugui tirar-los un cable quan més ho necessitaven. Tot d'una, tots ens sentim indefensos i res del que donàvem per segur i per inamovible segueix sent-ho. Bé, amics, ara ha arribat l'hora de creuar el carrer, en aquesta ciutat deserta, i d'arribar a l'altre costat.
