Molt s'ha dit que el COVID-19 no entén de classes socials, ni de raça, ni de diners. I és cert, el coronavirus, biològicament, fa estralls en qualsevol cos, però òbviament el grau d'exposició és molt superior entre les abnegades caixeres de supermercat, els petits botiguers que aixequen la persiana per proveir serveis essencials, els transportistes que els traslladen o les cuidadores de tanta gent gran que viu sola; per no parlar de tot el personal sanitari i assistencial d'hospitals i residències. Milers de persones, treballadores, que es veuen obligades a sortir al carrer a combatre la pandèmia arriscant la seva salut i la dels seus familiars. I molts milers més que, si poguessin, també ho farien, però que s'han vist acomiadats, estan amb un ERTO o són autònoms que, malgrat haver pagat religiosament la quota, es troben sense encàrrecs. Sí, potser en l'àmbit sanitari la pandèmia afecta rics i pobres, però aquests últims, a més de la factura sanitària, hauran de carregar també amb la social i econòmica, d'unes conseqüències avui encara incalculables. No em fa patir Amancio Ortega, a qui les «donacions» li surten encara barates, ni Atresmedia o Mediaset, a qui acaben d'injectar 15 milions d'euros perquè no ens perdem el final de Supervivientes. A ells, i d'altres, la crisi encara els haurà sortit barata.