Es evident que la pandèmia del coronavirus suposa un desafiament global sense precedents en la Història moderna i, de ben segur, marcarà un abans i un després en les nostres vides i en la nostra forma d'organitzar-nos socialment. En primer lloc, ens situa davant d'una crisi sanitària. Tant el nombre de contagiats, malalts i morts com la posada al límit d'hospitals i centres de salut en donen bona prova. Però l'esmentada crisi sanitària està derivant en una altra també gravíssima, que és l'econòmica. Els tancaments massius de negocis, els acomiadaments i els ERTOs (Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació) suposen ja la utilització del concepte d'«economia de guerra» per descriure la terrible situació que estem travessant. A tot l'anterior cal afegir-hi una afectació molt rellevant en l'àmbit de les relacions personals. Des de famílies sense possibilitat de mantenir les seves visites habituals fins a persones que no poden acompanyar els éssers estimats ni acomiadar-se'n en els seus últims moments. La devastació que comporta el COVID-19 és colpidora.

Aquesta epidèmia comporta, així mateix, greus amenaces sobre el nostre sistema jurídic, no només pel que fa al nostre model de Govern, sinó també pel que fa a l'Administració de Justícia, atès que ambdós han d'enfrontar-se a situacions inèdites per a les quals, segurament, no estaven preparats. Ara és moment de concentrar els esforços per sortir d'aquest estat d'alarma. Però, quan aquesta situació acabi, procedeix al meu parer revisar determinades previsions normatives per tal de regular millor la preparació i la resposta dels nostres serveis públics i institucions davant fenòmens que, pel que apunten els experts, poden repetir-se en el futur.

El nostre propi sistema parlamentari s'ha vist afectat. De fet, el passat 12 de març, la presidenta de Congrés dels Diputats, Meritxell Batet, va anunciar que l'activitat de la cambra quedaria ajornada durant dues setmanes, d'acord amb allò acordat per la Junta de Portaveus i les autoritats sanitàries. Es preveia únicament mantenir la necessària convocatòria de ple per a la convalidació o no dels reials decrets llei aprovats pel Govern i la pròrroga de l'estat d'alarma, quedant anul·lades completament les anomenades «sessions de control» i paralitzada qualsevol altra activitat. En el mateix sentit, el Senat també ha ajornat les seves sessions de treball.

L'executiu queda, doncs, en un escenari insòlit d'actuació no supeditada al preceptiu control de l'Assemblea, reforçant-se la ja marcada tendència cap a un sistema més presidencialista i menys parlamentari. Aquesta evolució es venia observant amb anterioritat, i havia estat alertada i criticada pels estudiosos del nostre model constitucional, de manera que, ara, amb més arguments si és possible, es fa necessari denunciar aquest continu canvi que tendeix a debilitar el Parlament i a enfortir l'executiu.

Amb independència de les actuals mesures sanitàries, aquest declivi de la cambra baixa i el trasllat progressiu del centre de gravetat del sistema constitucional d'ella cap al Govern és un fet que s'ha estat forjant durant dècades. La concentració de poder en els aparells dels partits, l'anomenada «disciplina parlamentària» (que implica la submissió gairebé unànime de diputats i senadors a les ordres dels seus respectius líders) i la ruptura d'aquesta teòrica relació entre la persona física que ocupa l'escó i el votant que legitima aquesta presència a l'hemicicle (si bé sol emetre el seu vot en funció de les sigles i els líders nacionals, i no en atenció als noms i cognoms que figuren en la papereta) afavoreixen una crisi de sistema parlamentari que, després del confinament, convidarà a la seva reforma i reorganització.

L'Administració de Justícia ha quedat igualment semiparalitzada, i ha condemnat milions de ciutadans a una mena d'hibernació judicial. Si en alguns casos els jutjats ja acumulaven retards i dilacions inassumibles, en aquestes circumstàncies el problema augmenta. Per tant, finalitzat l'estat d'alarma, es farà necessari revisar el tractament donat a un dels pilars bàsics de tot estat de dret. Treballadors que esperaven mesos i fins anys per a la resolució de les seves demandes d'acomiadament, consumidors que esperaven molt de temps algun pronunciament sobre les seves reclamacions per clàusules abusives, pares i mares que suportaven etapes interminables sense poder veure els seus fills ni regularitzar les seves situacions familiars, i així un llarg etcètera, constataran amb horror que només els queda continuar armant-se de paciència fins que millori aquesta Administració de Justícia cridada a resoldre els seus litigis.

Els problemes que es veien a venir amb claredat meridiana s'aguditzen davant d'aquesta tessitura. En conseqüència, caldrà extreure lliçons d'aquesta crisi per, quan arribi a la seva fi, abordar els canvis imprescindibles en els nostres jutjats i tribunals, dotant-los de més jutges i fiscals i millors mitjans, com una injecció pressupostària en formació i una sèrie de reformes legislatives perquè l'anomenat Tercer Poder no perdi la seva posició essencial.