Al final, gràcies al coronavirus, rics i famosos han trobat l'excusa per despertar-nos l'enveja amb les seves cases. Ja ens les podien ensenyar abans, les cases dels famosos són tot un gènere televisiu, però una cosa és deixar que entrin les càmeres a casa i una altra molt més plaent és passar-nos per la cara que un confinament és el nostre, de pobres desgraciats, i l'altre el d'ells. Surten per televisió fent exercicis al seu jardí mentre ens diuen que l'aire lliure és essencial, o al seu gimnàs, o a la seva piscina interior, o riallers posant de moda un challenger en una habitació que segurament està destinada només a practicar challengers en temps de confinament. Amb quina alegria ens recomanen que no deixem de fer esport i que aprofitem aquests dies per gaudir de la família! Com xalen, deixant-nos clar que estan per sobre nostre! Nosaltres, la gent normal, ens ho mirem i només desitgem que agafin el coronavirus, a veure si així deixen de tocar la fava per TV, que veure la TV és l'únic exercici que ens podem permetre al nostre pis de 70 metres quadrats, sense jardí, sense piscina, sense balcó i amb tres nens que no deixen d'emprenyar, com per gaudir d'ells estem. Jo mateix, si se m'acudís fer esport, m'obriria el cap contra una taula, un armari o la tassa del vàter, depenent de quina estança triés; el teletreball és una quimera, perquè l'hauria de fer des de la taula del menjador, amb l' Ernest al meu davant jugant al Fifa; l'aire lliure el tinc només si obro la finestra, però aleshores sento els veïns aplaudint no sé què; i convindran amb mi que el plat de la dutxa, que ni banyera tinc, no és tan útil com una piscina a l'hora de fer uns llargs estil braça.

Per això la Generalitat recomana als avis morir-se a casa en lloc d'anar als hospitals. Els nostres consellers i president només miren TV3 per sentir el que volen escoltar, igual com la madrastra de Blancaneus consultava només el seu mirall, i ens creuen a tots vivint com Rock Hudson i Doris Day als seus films ensucrats. Ells mateixos, amb el sou que els paguem, deuen viure en cases on l'avi es mor sense emprenyar i fins al cap d'una setmana la família no s'adona que l'ha dinyat.

- Sento una mica de pudor. Fa dies que no sentim l'avi queixar-se, a veure si s'haurà mort, ai quin home, tota la vida ha fet les coses sense avisar.

Quan aquella dona a qui han col·locat de consellera de Salut aconsella que les famílies vagin a buscar l'avi al geriàtric i se l'enduguin a casa encara que no sàpiguen si s'ha contagiat està segura que tots els catalans tenen mansions amb un traster on entaforar els vells sota set claus. No se li pot retreure tal creença, ni els famosos ni els polítics, amb el seu estil de vida similar, poden imaginar que hi ha famílies on la iaia i el petit comparteixen habitació, i això quan no comparteixen llit. El que està dient la consellera a la majoria de catalans, no pas als tan generosament retribuïts com ella, és:

- Si l'avi es posa malalt, que no vagi a l'hospital a emprenyar, guardin-lo a casa, i si mor, fiquin-lo a la nevera fins que puguem enviar algú, que nosaltres mentrestant continuarem lluint llacets grocs a les compareixences de premsa. Seguim!

No li faltava raó a Julio Ramón Ribeyro, quan després de visitar la casota d'uns coneguts, escrivia: que gran és el món per als rics! Ells disposen no només del temps, sinó de l'espai.