El 1945, amb el llançament de dues bombes atòmiques sobre les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki, va acabar la Segona Guerra Mundial. Una contesa que, per les característiques de les armes emprades, podríem dir que va ser una «guerra calenta». A ella li va succeir immediatament una «guerra freda» entre dues de les potències vencedores, Estats Units i la Unió Soviètica, que es disputaven el predomini universal per imposar els seus respectius models de societat; és a dir, el capitalisme i el socialisme. Cap de manera perfecta, per descomptat, ja que el capitalisme preconitzat per Washington derivava cap a un ultraliberalisme de clara tendència monopolística i l'abanderat per Moscou cap a un capitalisme d'Estat sota l'enganyosa etiqueta de «socialisme real». La confrontació entre els dos blocs va durar fins a la desaparició de l'URSS el 1989 i durant aquest llarg període de temps la «guerra freda» es va mantenir sobre dos conceptes estratègics de sinistre perfil com la «destrucció mútua assegurada» i l'«equilibri del terror». O dit d'una altra manera, sobre la certesa que l'arsenal nuclear dels dos contendents permetria la seva destrucció recíproca en menys de 24 hores.

Plantejades així les coses, la baralla per aconseguir superioritat sobre l'enemic només podia aconseguir-se mitjançant la construcció d'una arma més potent, més veloç i sobretot més destructiva que les del contrari. Aquest plantejament absurd va donar lloc a una carrera armamentística sense treva i a projectes delirants com el de la famosa «guerra de les galàxies» de Ronald Reagan, un intent d'ofegar financerament, a la Unió Soviètica obligant-la a afrontar una despesa financera que no podria suportar. La «guerra de les galàxies» mai va tenir lloc, l'URSS va desaparèixer del mapa per una altra sèrie de causes, i l'enorme arsenal nuclear que havia de recolzar la pervivència dels respectius sistemes polítics es rovella en les seves plataformes de llançament. El que vagin a fer amb aquesta perillosíssima ferralla els dirigents dels pocs països que la posseeixen és encara un misteri, tot i que cal encoratjar l'esperança que en algun moment tinguin la lucidesa de desviar la ingent quantitat de diners que van invertir en la seva construcció en assumptes de millor aprofitament per a la humanitat.

Dic el que antecedeix perquè he llegit unes declaracions del viròleg espanyol Adolfo García Sastre, director de l'Institut de Salut Global i Patògens Emergents de l'hospital Mont Sinaí de Nova York, en què advoca per dedicar a la prevenció de les pandèmies una partida pressupostària equivalent a la que es dedica a Defensa i compra d'armament. «Els governs -diu- han d'invertir contra les pandèmies el mateix que gasten en Defensa. Per fer la guerra amb altres països o defensar-nos es gasten molts diners en armament, tancs, torpedes i míssils que a la fi no es fan servir, però es consideren necessaris en el cas que hi hagi un atac. Això és igual, és gairebé més probable que ens afecti més una pandèmia que una guerra. Hem de tenir la capacitat hospitalària i serveis en el cas que n'arribi una de nova». La proposta no podria ser més raonable i oportuna. I podria donar peu a una reformulació de el paper de l'exèrcit en defensa de la naturalesa i de la salut humana. Un debat estimulant.