04 de abril de 2020
04.04.2020
Diari de Girona

Els dies no passen, s'arrosseguen

04.04.2020 | 01:02
Els dies no passen, s'arrosseguen

O es maten, com diu el meu veí Narcís Moner. Perquè tot confinament és una manera de morir. Lenta, això sí, perquè és contranatural. L'ésser humà, com els pardals a qui els dono menjar tan punt em llevo, és autònom per definició. És lliure i precisa de la llibertat. El confinament és contrari a la nostra naturalesa. Ho era en les pel·lícules de pirates quan el capità manava enviar a algú a la bodega per tenir-lo aïllat i ho fou en Charlton Heston quan feia de Judah Ben-Hur. També ho són de confinats els presos, els perseguits per dictador Nicolàs Maduro o els internats en camps de concertació perquè la UE no els vol. El confinament, voluntari o forçat, és antònim de llibertat. Ara i aquí, la seva causa s'anomena covid-19, un virus nou, que és tan implacable com ho havia estat la pesta.

Confinats a casa, o «confitats», com en diu aquest articulista, els dies donen per a molt. Per exemple, per recuperar velles amistats que el temps i la distància les havia quasi arxivat. El WhatsApp és una meravella en això de retrobar-se ni que sigui per saber de l'altre. Una altra característica dels humans és la necessitat de relacionar-nos. Som alteritat i precisem d'ella com de l'aigua i el pa. Però, tanmateix, aquest mitjà per comunicar-nos, que ha enterrat definitivament el vell telegrama, s'ha convertit també en un abocador (i transmissor) d'acudits gens encertats. Per exemple, aquells que envelleixen fins a denigrar-lo el bo d'en Fernando Simón, la persona que ha caigut pres del coronavirus després de ser el nostre confident més lleial i informat.

Com li vaig dir a més d'un, ja ens agradaria tenir un currículum tan brillant com aquest doctor en Medicina. Ni que fos una línia. Però, l'enveja i la ignorància, amanits amb la supèrbia, donen un resultat nefast, com ara burlar-se de qui res ens pot respondre perquè no sap dels nostres telèfons i tampoc no té temps per a vel·leïtats. La gent, així d'indeterminat com si nosaltres no en fóssim part, té un morro que se'l trepitja. No veuen o no volen veure, que és molt pitjor, que aquesta epidèmia ha agafat tot el món desprevingut. La Organització Mundial de la Salut s'ha mostrat com el que és: un organisme burocràtic, gens previsor, inútil, que només parla, parla i parla, i torna a parlar, com un Quim Torra qualsevol.

Sort en tenim del Papa de Roma. En Francesc, cardenal Bergoglio, és l'únic que ens dona ànims. Li va dir a Jordi Évole que «cal tenir l'esperança en els homes i dones d'aquesta humanitat; en els pobles, que aprofitaran aquesta crisi per revisar les seves vides. D'aquesta crisi –va concloure– em sortirem fins i tot millors». S'ha de tenir la Fe d'aquest sant per creure'l. Confesso que jo no la tinc.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook