Quedo amb un escriptor amic per prendre'ns un gintònic a les sis de la tarda. A aquella hora, ens connectem per Skype i brindem fregant la pantalla dels ordinadors amb la vora de les nostres copes. Els primers minuts resulten una mica incòmodes: o bé ens traiem la paraula o bé ens quedem muts alhora. La conversa no flueix com quan ens citem al bar. A poc a poc, però, anem acostumant-nos a la situació. Els vapors de la ginebra hi ajuden. Els fruits del ginebre tenen propietats extraordinàries. Llavors, em fixo en el que hi ha al darrere del cap del meu amic: una prestatgeria plena de llibres pels lloms dels quals identifico el títol i l'autor. Vaig repassant-los un a un, dissimuladament, i no veig cap novel·la meva. Podria haver-ne col·locat una, penso, encara que fos per cortesia.
L'assumpte m'irrita, però ho dissimulo. Parlem durant mitja hora de la vida quotidiana i ens donem consells per suportar amb enteresa el confinament. Ell diu que llegeix molt.
- Res meu -li dic intentant no semblar disgustat.
- Per què? -pregunta.
- Estic veient els llibres que tens darrere.
- I jo -respon- també veig els de la teva prestatgeria. No n'hi ha cap de meu.
Em giro i comprovo que té raó. Estem empatats. La situació ens obliga a riure una mica i a reflexionar sobre la vanitat. Els escriptors vivim sota la contínua temptació d'aquest vici. No baixem la guàrdia ni en els temps del còlera. En això, el meu amic tus i em protegeixo la cara, com si els virus poguessin travessar la seva pantalla i la meva per atrapar-me.
- Et veig molt sensible -diu.
Porta raó. La reclusió em torna irritable. Crec que busco excuses per enfadar-me tota l'estona. Fins i tot quan estic sol m'empipo amb mi mateix per qualsevol insignificança. En acomiadar-nos, el meu amic assegura irònicament que la propera vegada podré veure darrere del seu cap les meves obres completes. Li dono les gràcies, penjo, i escuro de mal humor l'últim glop de la copa.
