05 de abril de 2020
05.04.2020
Diari de Girona

Quan el cel embogeix

05.04.2020 | 06:00
Quan el cel embogeix

Segons Lluís Calvo, «El cel, quan embogeix,/toca de peus a terra». Antoni Vidal Ferrando, que és un dels nostres millors autors, s'hi agafa per construir la novel·la Quan el cel embogeix, un llibre fascinant i pertorbador que s'enlaira pels camins imaginatius dels somnis, que «són veritables metàfores de la vida real», sense desconnectar mai del tot de la quotidianitat. Antoni Vidal Ferrando, amb una llarga i reconeguda trajectòria com a poeta i narrador, hi retrata un escriptor emmirallat en Marcel Proust i obsedit per un anhel de projecció i de transcendència. Amb aquest propòsit cada nit avança en la redacció d'una crònica per on desfilen els seus avantpassats, un lloro saberut que se suïcida o un fiscal de tics franquistes. Tot plegat respira un aire de desencís, de pèrdua de sentit. Intueix que la literatura perdurable requereix de l'autor coratge i passió: «Com els volcans, com els guerrers de les tribus mongoles, un escriptor ha de cremar per dins». Però la seva visió del món literari és aspra i descarnada: «Escriure llibres és com lluitar a primera línia de combat. Alces un peu o voltes cantó, i ja t'incomoden o t'escometen. Tots contra tots, tibats, sectaris». Resseguint les pàgines de la novel·la acompanyem aquest aspirant a geni en les seves cabòries i els seus records. Hi descobrirem el noi captivat per la seva mare («Jo frissava de tornar gran per poder-me casar amb ella», «l'estimaven els ocells i els peixos», «cantava amb la veu blanca dels lliris i dels clars de lluna»), que ens parla de la mort de tuberculosi del seu pare i de la relació amorosa de la seva mare amb un vicari. També hi trobem la seva devoció per les papallones, que «ja existien a l'època dels dinosaures». Sap que les obres mestres en totes les arts il·luminen i dignifiquen una humanitat que és capaç de crueltats esgarrifoses. Infeliç («Fa anys que ningú no em guarda les fronteres de la felicitat»), desesperançat, anota: «Només la mar no mor». Decebut de la condició humana, escriu: «Vivim de pura inèrcia». Lúcid i escèptic, es mostra incòmode amb relació a la nostra contemporaneïtat, des d'una Europa sense ànima («Occident es degrada, periclita, negreja, ha perdut el rumb») fins a una Espanya castissa i esperpèntica («El fiscal (...) segueix les consignes arbitràries, jactancioses, de la premsa de Madrid: propaga libels, llança anatemes»). Fins i tot, sembla premonitori quan conclou: «Qualsevol dia, tornaran calamitats com el diluvi universal». Ara bé, aquesta mirada crítica està amorosida d'una ironia intel·ligent, com quan el guacamai, anomenat Capità Flint, canta Els segadors si sent passar el cotxe del fiscal o la furgoneta de la policia o quan ens explica que deixa d'anar a l'església perquè «en tenia tan poques ganes com de cercar petroli, d'estudiar esperanto o d'especialitzar-me en toponímia». Una de les qualitats d'Antoni Vidal Ferrando és la bellesa, la riquesa i la potència del llenguatge i de l'estil. Quan el cel embogeix no n'és una excepció: «Duc les butxaques plenes de crepuscles».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook