En aquesta vida res arriba per casualitat i res acaba com havia començat. Una afirmació a la qual podem aplicar-li molts matisos i excepcions, però que ens obre la porta a fer una reflexió serena sobre la situació que patim tots plegats. Estem confinats, aïllats, allunyats de la rutina diària, separats d'amics, coneguts i saludats. Veiem passar els dies mentre l'esquerda de la confortabilitat es fa gran i l'economia es desfà com un terròs de sucre dins d'un got d'aigua en moviment. El coronavirus i els seus efectes letals es deixen sentir amb tota la seva potència arreu del món. Una pandèmia planetària que està posant a prova la fortalesa real de la civilització més tecnològica i preparada de la història de la humanitat. Els dies passen i el virus s'emporta gent que estimem.

La manca de previsió de tots els grans organismes mundials ja és història. Ara no és temps de crítiques, tindran el seu moment, és temps d'acabar amb el malson. Només sabem amb certesa que el covid-19 es difon a una velocitat sorprenent. L'objectiu fonamental ja no consisteix, per desgràcia, a evitar que s'expandeixi, sinó que l'efectuï lentament. Ens trobem encara en la fase més crítica. El nombre de positius i de morts puja exponencialment. Des de fa dies, escoltem unes xifres espantoses. Haurem de veure si després de les primeres setmanes de confinament, que ja sabem que seran més, com a mínim fins a finals d'abril, comencen a disminuir les afectacions. Una menor cadència dels casos greus donaria un respir als hospitals, ja col·lapsats. Comptem amb una sanitat de luxe, però no pot atendre alhora milers i milers d'afectats. Davant d'aquesta preocupant situació, hem de confiar com mai en tot el personal del món sanitari, i que són els primers exposats al contagi, i en els milers de científics de tot el món que treballen a marxes forçades per trobar un remei al coronavirus. No una vacuna, que necessita un temps que ara no tenim, sinó almenys un medicament que aturi aquesta pandèmia.

Ens trobem de ple en un episodi que marcarà les nostres vides per sempre més. Segurament, també, condicionarà la nostra manera de viure d'ara endavant. Ignorem avui com serà el nostre retorn a la vida cotidiana, probablement amb canvis que fins no fa gaire ens semblaven impensables. Mentrestant, seguim les instruccions rebudes, quedem-nos a casa. Quan tot hagi acabat, serà l'hora d'analitzar i treure conclusions d'aquesta sotregada.