Pot dir una mateixa persona que «els governs no es podran permetre retallar en sanitat després del coronavirus» i que la salut «no és un dret», sinó «un bé privat que depèn d'un mateix, i no de l'Estat»? Aparentment no, a menys que et diguis Boi Ruiz i et manqui sentit de la vergo­nya. La segona va ser pronunciada l'any 2011, quan era el conseller que va esmolar les partides sanitàries de Catalunya. La primera, la setmana passada. Quan Boi Ruiz va entrar a la Conselleria de Salut, la despesa sanitària era de 9.831 milions d'euros. La va deixar, quatre anys després, en 8.264 milions. El nombre de sanitaris va passar de 76.306 a 73.899, i el de llits hospitalaris de 14.072 a 12.902. Cert que, quan va ser nomenat conseller, estàvem immersos en una greu crisi econòmica, però la distribució de les partides pressupostàries sempre és una decisió política, i el Govern d'Artur Mas va preferir deixar la despesa social en els ossos i mantenir els pessebres polítics de la Generalitat. Després, ni Puigdemont, ni Torra, ni els consellers Comín i Vergés s'han ocupat massa de revertir-ho. Artur Mas, en una reunió a Brussel·les amb Durao Barroso el març de 2011 (l'última vegada que un president de la Comissió Europea ha rebut un president català) es va vantar de les retallades del seu Govern enfront de les de Zapatero a l'Estat.

Ara tothom clama el cel. He llegit aquests últims dies algunes crítiques del Sindicat de Metges a les retallades sanitàries. Una mica tard, no? Si en lloc de viatjar al santuari de Waterloo a rebre la benedicció del líder espiritual de l'independentisme i del partit de les retallades, haguessin protestat en el seu moment, ara potser el panorama dels hospitals catalans seria diferent. No hauríem evitat el coronavirus, com no l'ha evitat ningú, però segurament els hospitals haguessin estat en millors condicions per afrontar-lo. Què feia, per exemple, el president del Col·legi de Metges de Barcelona, l'exdiputat convergent Jaume Padrós, per combatre les retallades? Doncs, ajudar a difondre per Twitter la fake news de la candidatura de Carles Puigdemont al Premi Nobel de la Pau.

Molt poca gent va protestar contra les retallades sanitàries, si exceptuem el sindicat CCOO. Ni la majoria dels mitjans de comunicació catalans, generosament subvencionats, a excepció d'aquest diari (l'hemeroteca n'és testimoni), i pocs més. Algunes protestes ciutadanes, que sí que n'hi va haver els anys 2011 i 2012, van quedar silenciades a partir de l'11 de setembre de 2012. Primava la pàtria, la bandera. El país, els ciutadans, el deixaven per més endavant, o per mai. És el que va dir no fa gaire el diputat de JxCat, Eduard Pujol, sobre les llistes d'espera hospitalàries: «Ens distraiem per qüestions que no són essencials». Ho recorden? Eduard Pujol no està afectat per cap ERTO. Cobra, molt bé, del Parlament sense treballar. Ara tots a córrer, com aquesta exregidora convergent, que dirigeix un centre de gent gran a Arenys de Munt, i que aquesta setmana ha suplicat a Twitter: «O la consellera de Salut no té informació o està mentint (€). És un escàndol la mala gestió del Govern. Morirà tothom». Hem fet tard.

Però, els és igual. Mentre centenars de milers de persones ingressen a les llistes de l'atur, Quim Torra continuarà percebent els seus 152.861 euros anuals (el dia que es jubili el 60% d'aquesta quantitat), i quan ell i altres polítics han necessitat una prova del coronavirus l'han tingut a l'instant, mentre conec algú que ha passat la infecció i encara no l'hi han fet, o molts sanitaris que, presentant símptomes, han hagut d'esperar dies a casa seva abans no els fessin el test. He llegit aquests dies que Quim Torra manava la pressa al Consell Consultiu perquè dictaminés sobre els pressupostos de la Generalitat entrats al Parlament el mes de gener. Però, senyor meu, si aquests pressupostos ja no serveixen per a res. S'han de refer de dalt a baix per afrontar una conjuntura social i sanitària d'emergència, i eliminar, ara sí, els pessebres, la propaganda, i les despeses sumptuàries i prescindibles, que són moltes, i que s'han anat ampliant cada any. És més un desig que una convicció. No tinc cap esperança que es recondueixi la línia política i la despesa pressupostària. Al capdavall, tenim el que ha volgut el poble. Deu anys després de les brutals retallades sanitàries i socials, governa el mateix partit, i amb pitjors dirigents. Artur Mas i Boi Ruiz van ser letals, però sabien el que es feien. Els d'ara, ni això.