Una feina de traducció endarrerida m'allunya llargues estones de la lectura obsessiva de missatges i articles al voltant del virus. Realment, estar confinat a casa és una oportunitat de recuperar assumptes pendents i explorar coneixements nous. Així, per exemple, el llibre que tradueixo m'ha endinsat en la vida encara massa poc coneguda d'Alan Turing, el científic britànic que és considerat un pioner de la informàtica i que va destacar en els camps de les matemàtiques, la lògica, la computació, la filosofia i la criptografia. Un home extremadament intel·ligent i brillant que, durant la Segona Guerra Mundial i cridat pels serveis secrets del seu país, va ser capaç de neutralitzar la màquina d'encriptament de codis dels nazis que portava el nom d'Enigma. Això va escurçar uns quants mesos, o potser anys, el desenllaç del conflicte. Després de l'alliberament, Turing va continuar interessant-se per la informàtica, però la seva força creativa es va veure interrompuda brutalment... per la seva homosexualitat, en una història de terror que ara resulta increïble: va ser processat i condemnat per «indecència greu» en un temps i un país d'un puritanisme exacerbat i, per evitar la presó, va ser convidat a un tractament hormonal i a una castració química que va enfonsar-lo en la depressió i va portar-lo a la mort per suïcidi.
Segur que tot plegat us resulta familiar, gràcies a una excel·lent pel·lícula de Morten Tyldum del 2014 que porta per títol The Imitation Game (Desxifrant l'Enigma) i que ara, en aquests dies de confinament, he recuperat de bell nou. Ara que conec una mica millor la vida d'aquest home, crec poder apreciar millor les qualitats evidents de la pel·lícula, per bé que, una vegada més, em sorprenc d'un factor que es repeteix en tota la història dels films basats en fets reals: em refereixo a la imaginació (i les penques) de guionistes i productors d'alterar dades i situacions perfectament coneguts i documentats en benefici no se sap ben bé de què, potser de l'eficàcia narrativa de la història, de l'espectacularitat o finalment de la taquilla, factor sovint determinant. Sempre penses que no n'hi hauria hagut cap necessitat i que cada fet concret que s'ha canviat intencionadament malmet la credulitat amb què els espectadors de cine ens empassem històries de l'antigor que s'han retocat sense manies. En el cas de la vida de Turing, la deformació no és pas extrema, però continua essent innecessària. Potser la més cridanera és la presentació del científic com un home pràcticament incapaç de relacionar-se amb el seu entorn, cosa que no va ser pas així en la vida real, segons els testimonis que el van conèixer, per més que tingués les manies i excentricitats que tantes vegades escauen als científics en la vida real.
Hi ha una dada final de la vida de Turing que no apareix a la pel·lícula (tampoc no hi hauria escaigut) i que en canvi mereix de ser explicada, naturalment per als qui no la coneguin. Quan el savi britànic va morir, als quaranta-dos anys, hom va trobar a la seva tauleta de nit una poma sucada en cianur, tal volta evocant el film Blancaneu que ell adorava i en la qual la malèfica reina del conte feia mossegar una poma enverinada a l'heroïna. Existeix un rumor persistent i sòlid que assegura que el magnífic logo d'Apple que representa una poma mossegada, i que és constantment present en la nostra vida, seria un homenatge a l'inventor de la informàtica. La multinacional mai no ha volgut confirmar, ni tampoc desmentir, aquesta història que, tant si és certa com si no, constituiria una bona i quotidiana evocació d'un personatge extraordinari: un home que, com tants i tants precursors del món de la ciència, va ser víctima de l'obscurantisme del seu temps.
