Finalment, sembla que la gent s'ho va prenent «en serio». Però a mesura que ens anem acollonint, anem perdent drets, autonomia, llibertat. I crec que no passaria res si els que tenen l'obligació de guiar-nos a través d'aquesta crisi ho fessin amb coneixement i responsabilitat. És cert que ell(e)s mai no podien pensar que es trobarien amb una situació com la que estem vivint quan s'hi van presentar. Però també ho és que algun(e)s estan més a l'altura de les circumstàncies que d'altres. Davant la supèrbia d'en Trump o d'en Boris Johnson, que apareixen davant les càmeres amb les cares cada cop més desencaixades, o les increïbles demostracions de força d'en Sánchez i dels membres del seu «equip», que pugen als escenaris envoltats de gent uniformada per intimidar la ciutadania, òbviament m'estimo més la humilitat de la Merkel o d'en Quim Torra. Però sens dubte el polític que més m'ha impressionat aquests dies és Nayib Bukele, president (des de fa pocs mesos) del Salvador. Amb només 38 anys, dona tota una lliçó de lideratge en anunciar la quarantena pràcticament «total» del seu país, i acompanyant aquest missatge amb tot un paquet de mesures radicals que, com a mínim, permeten als ciutadans mantenir l'esperança que hi ha llum al final del túnel.

El pessimisme és el pitjor enemic d'aquests dies de confinament. Dona més ales a les fake news que el Red Bull i més lectors als «il·luminats» que el Facebook. No sé per què ens agrada tant aferrar-nos al pitjor escenari possible, en lloc de confiar en la nostra capacitat de superació. És cert que desespera saber que els polítics espanyols s'emporten el «premi» als pitjors gestors de la crisi a escala mundial, després de superar Itàlia en el nombre de morts per cada milió d'habitants (266 vs. 263). I que segueixen mentint quan ens diuen que el virus no entén de fronteres -a la regió de Porto, la més castigada de tot Portugal, en tenen 39 i a Lisboa, «només» 15, mentre a la Comunitat de Madrid i a la Llombardia superen els 700! Tot i així tenen raó quan diuen que ara no és el moment de depurar responsabilitats, sinó de tirar endavant amb el que tenim, intentant evitar encara més errades. A més, el veritable problema és l'absoluta certesa que els «altres» ( Casado, Arrimadas o Abascal) ho haurien gestionat igual de malament o pitjor, perquè la classe política espanyola és la més impresentable de totes les democràcies del món.

D'aquí a uns dies, les mesures més extremes començaran a relaxar-se. A poc a poc i sense abaixar la guàrdia. Valorarem com mai abans les passejades, abraçades, trobades i converses. I finalment podrem tornar a besar els nostres pares i avis, que són els que ho han passat pitjor.