Les persones que pateixen l'anomenada síndrome de Cotard creuen que estan mortes, tot i l'evidència que es troben vives. Algunes exigeixen que se les enterri, ja que assisteixen a la descomposició dels seus òrgans amb un realisme atroç. Per descomptat, és inútil raonar amb elles, ja que tenen una capacitat sorprenent per a la negació.
- He dit que estic mort i punt.
A vostès els semblarà estrany fins que s'adonin que vivim en societats metafòricament extintes (prenguin-se això de «metafòricament» com una cortesia), encara que sense certificat de defunció.
Hi ha una altra síndrome curiosa, la d'Anton, que consisteix a quedar-se cec sense ser-ne conscient. Les seves víctimes no accepten de cap manera aquesta incapacitat, encara que ensopeguen amb els mobles quan intenten moure's per la casa.
Sona estrany també, oi? D'acord, però no tant si reflexionem sobre la nostra pròpia ceguesa col·lectiva. De fet, no veiem res de res, ni tan sols el canvi climàtic que està a tocar.
No s'amoïnin, avui no parlarem de la COVID-19.
La negació és un dels mecanismes de defensa més sorprenents de l'ésser humà. Zapatero, per exemple, va negar la crisi de l'any 2008 amb un aplom tal que feia a un dubtar sobre el seu judici. Potser estava convençut de dir la veritat, tot i que n'hi havia prou amb treure el cap per la finestra per observar el progrés de la tempesta. Potser va treure el cap i va veure el que desitjava veure. En definitiva, que estava mort i cec i aquí segueix l'home, cec i mort, tot i que gaudint d'una jubilació de luxe.
Quan dic que no esmentaré la COVID-19, ja l'he esmentat. Vol dir que he incorregut en un d'aquests mecanismes de negació que intento descriure. Ho accepto, però em pregunto quants, amb més talent i informació que jo, ho van negar abans. Penso en allò que se'ns va dir al principi: una grip que només mata gent que hauria d'estar ja morta. No ens ho van transmetre així, però aquest era el missatge. Penso en el president dels EUA, del Brasil, de Mèxic... Significa que la síndrome d'Anton no és tan estranya. I el de Cotard, tampoc.
