Surto cada dia al balconet de darrere a llegir, al sol, en un foradet que queda entre la rentadora, el safareig i la roba estesa. Ahir, mentre estava en aquestes, la veïna del primer va mirar enlaire, va somriure i, tota coqueta, em va saludar amb un «hola». Té dos anys. Ja és més del que he aconseguit de totes les veïnes de la meva vida. Si fos més gran, simplement m'hauria aplaudit, que és el que es porta. La pandèmia més greu que estem patint no és la del coronavirus, que aquesta passarà, és la dels aplaudiments, que temo que quedarà.

En una societat infantil, els adults ens comportem com els nens que anaven al plató de TVE i aplaudien en Torrebruno només d'aparèixer. O potser es que els pobres també volem picar de mans sovint, com els rics cridant el servei. Crec que metges i sanitaris agrairien que en lloc d'aplaudir-los per rutina a les vuit, deixéssim de votar els qui fa anys que els estan escanyant en benefici de la sanitat privada. Però preferim aplaudir. Aplaudeixen els veïns als balcons, aplaudeixen els obrers de no sé quina indústria quan surten els respiradors que han fabricat, i aplaudeixen els metges i infermers quan un malalt surt de l'UCI. A mi no em tranquil·litzaria gaire sortir de l'UCI i veure tot el personal aplaudint-me, creuria que ells no han fet res i que el mèrit de no sortir de l'hospital amb els peus per davant és meu, o potser de l'atzar. Estan tan sorpresos que hagi sobreviscut malgrat ells -pensaria-, que em dediquen una ovació. La propera vegada, que em duguin a un hospital on sigui jo qui pugui aplaudir metges i infermeres per haver-me salvat.

El món teletubbie en què vivim ens ha fet creure que ens hem de repetir constantment que tot anirà bé i aplaudir, sobretot aplaudir, ja que això ens salvarà o ens mantindrà sans d'esperit o ens permetrà seure a la dreta del Pare o jo què sé. Als que ja ens semblava ridícul aplaudir perquè l'avió aterra sense convertir-se en ferralla, hem d'escoltar ara picar de mans els veïns, els obrers, les infermeres, tothom. En aquesta societat de color rosa, aviat hauré d'aplaudir el cambrer que em posa una canya, l' Ernest quan fa els deures, la dona que neteja els vidres a la meva escala mentre escolta bachata i a mi mateix en acabar una columna.