El Govern ja ens ha avisat que continuarem a casa una temporada més. El món en qüestió de dies ens ha canviat. Ara parlem de mascaretes, guants, gel hidroalcohòlic i hem deixat de banda el futbol, les vacances de Santa Semana, les processons, etc, etc.

Davant de l'allau de notícies amb què ens envaeixen els mitjans sobre el COVID-19, voldria compartir amb els lectors aquestes reflexions:

1. El virus s'ha emportat milers de persones de l'anomenada tercera edat. La gent gran amb patologies té molts problemes per superar el coronavirus. I les residències d'avis han sofert un munt de baixes. Malauradament estem veient cada dia com el número de morts s'amplia. És una llàstima. Una generació que va viure la guerra i la postguerra no mereixia aquest final dramàtic. Moren sols i sense poder-se acomiadar dels seus familiars. Sort en tenim de la professió sanitària, que està resolent situacions complicades i dramàtiques. Algun dia caldrà recordar-se d'aquesta generació que ha ajudat al benestar del qual avui fruïm.

2. Què podem dir dels metges, infermeres i tot el personal que avui treballa amb els malalts? I ho fan sense estalviar esforços, jugant-s'hi la vida. Mai no els ho podrem agrair prou. I és ben cert que estem davant una vocació professional. Tant de bo que quan hagi passat aquest malson els responsables polítics posin la sanitat com una de les prioritats del Govern. Les retallades foren dures i avui n'estem pagant les conseqüències.

3. Estem davant d'un canvi mundial. Patim una crisi sanitària i econòmica de la qual sortir-ne serà complicat. Ara es parla dels Pactes de La Moncloa, però cal pensar-hi a fons. Pedro Sánchez té una majoria parlamentària molt feble i Pablo Casado no supera els vuitanta i escaig escons. No hi ha dubte que caldria un pacte entre les forces polítiques majoritàries. És l'hora dels acords entre les dues grans formacions i els partits nacionalistes. No es tracta de fer política de vol gallinaci. Es tracta d'unir esforços davant una pandèmia que té els ciutadans contra les cordes, espantats i molt preocupats. Per cert, pactar no és fer telefonades, sinó buscar solucions consensuades davant les dificultats diàries.

4. Al llarg de moltes setmanes no es va fer gaire cas de l'epidèmia. Es van començar a prendre mesures quan ja s'havia escampat el virus entre els ciutadans. Els equips de futbol i bàsquet espanyols van viatjar a Itàlia, a Madrid, i a les grans ciutats no es prohibiren les manifestacions del 8 de març, i les excursions independentistes a Perpinyà es varen celebrar sense problemes. Vist ara, hem de dir que foren bombes de rellotgeria de les quals avui paguem les conseqüències.

5. Rússia i la Xina marquen paquet. En aquests moments de crisi el material sanitari ens arriba des d'aquests països, que fins i tot han enviat experts en alguns indrets d'Europa. Sense anar més lluny, a Andorra han arribat metges i infermeres procedents de Cuba. El món comunista ha fet avenços importants, mentre Europa dubtava i l'OTAN mirava cap a un altre costat. Només s'ha d'anar a l'hemeroteca per veure com Donald Trump, Jair Bolsonaro i Boris Johnson, els representants més ultres del món capitalista, menyspreaven la malaltia i s'ho prenien a la fresca.

6. Acabo amb un raig d'esperança. Sembla que el coronavirus comença a retrocedir, però mai més res no serà igual. Ens haurem d'acostumar a viure d'una altra manera. De ben segur, adoptant moltes precaucions; però aquests dies d'intens dolor ens han de servir per fer-nos una mica més humans, per ser menys envejosos, per saber compartir amb els més febles i per adonar-nos que hem viscut en una bombolla que el COVID-19 l'ha fet esclatar. Pensem-hi una mica, si us plau.