Aquests dies de confinament estan servint per prendre la mesura a molts entorns, perquè t'aboquen a sospesar-los sense haver de sotmetre't a la tirania de les agendes. D'una banda, la situació serveix per constatar (perquè en el fons ja ho sabies, però no en tenies proves concloents) que hi ha éssers que t'orbiten, sí, però tenen una incidència molt relativa en el teu dia a dia; de l'altra, està ajudant a percebre amb més nitidesa quins hàbits realment formen part de tu i quins són el resultat d'inèrcies prescindibles. El primer que s'hauria de dir és que, contradient alguns profetes de la retòrica moralista, tot això és una merda. Li podem posar els bàlsams que vulguem, ho podem vestir amb les bones intencions que es vulguin, però és una merda. Ni tot anirà bé (perquè ja no hi anava: per això som on som) ni en sortirem reforçats. Sobreviurem, que ja és molt, però no ens erigirem en un col·lectiu més cohesionat, sinó que només coincidirem a ensopegar amb la mateixa pedra. És el món en què vivim i, ei, no passa res, però tampoc no pretenguem fer veure que el canviarem d'un dia per l'altre. D'entre moltes coses que fan mal del confinament, una de les que més m'inquieten és la inhibició gairebé total de les casualitats. El confinament ens roba l'atzar, la possibilitat que topem amb algú pel carrer, encara que sigui una persona desconeguda. Durant la reclusió, perdem tota la nostra capacitat per al tacte imprevist, per a la col·lisió humana de conseqüències imprevisibles. Sortim al carrer amb la distància delimitada, mirant-nos de reüll mentre ens abastim d'aliments o treballem pendents del rellotge. El confinament està representant, més enllà de la seva evident funcionalitat com a antídot d'una propagació, una negació de la possibilitat de viure sense prudència ni càlculs. Molt necessari, sí, i també transitori, però comporta un exercici de llunyania que resulta pertorbador. La virtualitat pot més o menys compensar el contacte i la comunicació diàries, apuntalar la certesa que els altres hi són i estan bé. Però no supleix el poder de la casualitat ni l'astorament d'un bon gir de guió. Les finestres al món estan molt bé, sempre que puguis sortir-hi per entendre i valorar el que s'hi veu. Aquests dies no em trec del cap el personatge de Harvey Keitel a la pel·lícula Smoke, que feia cada dia a la mateixa hora una foto al mateix lloc per capturar les anades i vingudes de la vida urbana. Ara mateix, en aquesta foto gairebé no hi apareixerien persones.
