Contes abrilencs

- Col·lecciono núvols de diferents colors. En guardo de grocs, de cera, de maduixes, de sutge i de verds pàl·lids. L'àlbum ha quedat ple, per augmentar la col·lecció em dedicaré a agafar núvols en forma d'animals.

- Com els agafes?

- La corda té un ganxo, la tiro enlaire i el ganxo es clava a la pell del núvol i el despenjo. Un cop estesat el desinflo desguassant-lo i l'escorro. Ja sec, el tragino cap a casa. No pesen gens. Els deixo estirats en uns prestatges. I tu a què et dediques?

- Jo faig dibuixos a la superfície de l'estany, els arrenco delicadament perquè la fina tela de l'aigua és sedosa, molt fràgil, i els conservo en el rebost. Tinc flors, papallones, un colom, la cara del meu avi, una casa amb paller i la lluna fent el ple.

- Crec que faríem bona parella, perquè ens vincula el col·leccionisme i crec que ens estimaríem molt.

- Ho provem?

- Sí».

2. «Estic dubtant si escriure que la sorollosa i incisiva piuladissa dels ocells va esgarrinxar el silenci o el va ratllar, esquinçar, esgarrapar, unglar, tallar, trencar, esmicolar, arpar, partir, rascar, esparracar. Tu com ho diries?

- No sé què dir-te. Tinc mala relació amb el silenci, sempre m'empaita i quan m'encalça em deixa sense paraules una estona. Si pogués l'esberlaria.

- Aquesta és la paraula.

- M'agrada més esbocinar.

- Ja veig que tu i jo no ens entendrem mai».

3. «-Quin és el teu ofici? Va preguntar la noia a un jove.

- Despinto quadres.

- Quin ofici més ximple. No t'agraden les imatges que es veuen en els quadres?

- El que hi ha pintat m'importa un rave. Jo em dedico a despintar quadres perquè hi ha objectes de molt valor.

- Però com ho fas per despintar-los?

- Poso les mans dins del quadre i vaig traient el que m'interessa, gerros, monedes d'or, si són mobles de luxe em fico a dins del quadre i amb esforç i cura aconsegueixo arrancar-los de la tela.

- No et fa por quedar atrapat en el quadre?

- Quan el pintor s'hi ha dibuixat sí que em fa molta por perquè no vol que saquegi la seva obra i m'haig de barallar amb ell. També es resisteixen els personatges perquè m'enduc la seva roba i joies.

- Podries també posar-hi coses a dins de la mateixa manera que les treus?

- No té cap sentit posar-hi coses, la meva feina és desvalisar-los.

- Lladregot!

- Segons com t'ho miris. Jo descarrego els quadres d'objectes balders i aconsegueixo fer-los més bonics.

- Ets un bandarra!»

4. «- Mai sé si m'he enamorat, sento a vegades el cor desbocat que batega fort, fa galopades llargues i fatigoses, però sense continuïtat -comentà la nena a la seva amiga.

- Em passava el mateix, tanmateix ara quan sento bullir-me per dins ho consulto a un home savi.

- Ell endevina si estàs enamorada?

- Sí, perquè és saurí i amb una vareta busca aigua subterrània i sap si està molt enfonsada o a pocs metres.

- Què té a veure l'amor amb l'aigua?

- Creu que l'amor no és sòlid, ni aeri, sinó de naturalesa líquida, per això bulls i t'escaldes per dins quan estàs enamorat. Si la vareta balla, bon senyal, si no vibra, malament. Si l'aigua és a la superfície l'amor és banal, a molta fondària l'amor és profund, durador i surts ben enamorada.

- Doncs me'n vaig a cal saurí».

5. «No suportaven que ella gaudís d'una col·lecció d'ombres tan contrastades i adaptades a les estacions. Tothom volia saber on les adquiria.

- La naturalesa -sempre els deia.

- A nosaltres no ens regala ni una peça. Com ho fas?

- M'estiro sota els arbres i la seva ombra m'acotxa, m'embolico amb ella i la retallo i s'avé al meu cos. Si és estiu la trec ran de riu, de tocoms frescals, així vaig lleugera, a l'hivern l'agafo de llocs càlids que projecten ombres espesses que uso com abrigalls.

Ningú se la va creure, cosa que li importava un rave i continuà estrenant ombres fetes a mida i de textures diferents.

Així és ella».

6. «Quan agafà el pany de la porta per entrar a llur casa, el pany de la porta li agafà la mà i la hi retingué durant 20 segons.

Estava avesat que les coses se li entremaliegessin, que li prenguessin el pel o s'amaguessin quan les buscava.

La relació era inofensiva i juganera i no li causava cap mena de desvari, ans el divertia, excepte quan tenia pressa, però els objectes eren considerats i apareixien si els necessitava de debò.

Tanmateix el disgustava si les coses bromejaven quan estava en públic, per exemple, en el bar una cadira es movia sola per fer-li de seient, la cullereta remenava la tassa del cafè i la tassa se li acostava a la boca. Això representava una extravagància per la gent. Un dia va cridar totes les coses, plats, gots, gerros, estris i els sermonejà:

- No vull que em poseu més en evidència, deixeu-me en pau; si teniu ganes de jugar feu-vos brometes entre vosaltres que sou adultes i teniu molta història».

Ànims i que tinguem sort!