Llegeixo a l' E-notícies: «Infectats de Barcelona van a la Cerdanya, l'hospital atén un 20% de persones no residents a la comarca»; i a Twitter: «Anar a infectar el Ripollès surt gratis. Vergonya», en relació amb una altra notícia de Nació Digital, que diu que el 90% dels atesos al CAP de Camprodon són de segona residència. Ara som els infectats, mala gent, ratotes. Com si les cases no fossin nostres, com si no us subvencionéssim la vida i aquest vostre frau de l'afectació rural amb les nostres propietats, les despeses i els impostos que generen, i el que arribem a gastar quan pugem a fer el mec entre vosaltres. Això per no parlar dels abusius lloguers que cobreu a la genteta que es moca amb mitja màniga, però en tot cas, mitja més que vosaltres. Ara som els criminals, però res no seríeu sense la Barcelona que us vertebra i us dona estructura, civilització i una referència clara de com són en realitat les coses. Amb una capital sòlida, el rerepaís viu del folklore ruralitzant i de la comèdia de càntir de l'autenticitat. Sense segones residències, les primeres són una cova fosca. Sense capital només queda el roc a la faixa. Barcelona porta dècades, i especialment els darrers anys, havent de carregar amb el vostre orgull pagès, sempre deficitari, i aquesta insana obsessió tercermundista que teniu de votar llunàtics i mentiders, i de fer-ho com a autèntics babaus, mentre se us rifen a cavall i a peu. Ara som els estrangers, ara som els que us hem vingut a matar, però quan no pugem a esquiar feu tots els marramiaus, i quan a l'estiu fem un viatge us dieu entre vosaltres: «Enguany no farem res, si no venen els propietaris».
No m'han agradat mai els pobles, ni les segones residències, ni el tipus de persona que té segona residència i les ganes malaltisses d'anar-s'hi a entaforar. Per motius familiars, que agraeixo, tinc un apartament a Taüll i he de confessar que en els darrers anys he trobat el gust d'anar-hi, en part perquè em faig vell, sobretot perquè a la meva filla li agrada molt de pujar, i també perquè he descobert El Fai, un magnífic restaurant que interpreta la cuina tradicional amb la modernitat, l'estilització i la profunditat amb què ho hauria de fer la ciutat, i no aquests devessalls de salsa retòrica i d'all que no duen enlloc que no sigui a semblar més camperols que els mateixos camperols. Però si m'ofèn que ara ens digueu «els infectats» no és perquè jo tingui una casa sinó per aquesta supèrbia dels que més agraïts hauríeu d'estar, per aquesta arrogància de faig i mig, de rierol d'estrassa quan és Barcelona qui empara, patrocina i endreça el seu back garden altrament dit «territori» o «comarques». No som els infectats, som la sal de la vostra terra. No venim a contagiar-vos, sinó a prendre possessió del que és nostre, a gastar llum, aigua, gas, a comprar als vostres supermercats i les vostres farmàcies i quan tornin a obrir, a omplir els vostres restaurants -bastant de pa sucat amb oli, si m'ho permeteu. I gràcies al que us hem comprat, i al que us lloguem, i a les monstruoses taxes, podeu viure tot l'any i és d'un cinisme extrem que a sobre ens insulteu. Ens hauríeu de donar les gràcies i deixar córrer aquest cinisme anticapitalí que tan malament us fa quedar, aquesta boina moral de tots els complexes, aquest renec de l'endarreriment. Tanta suficiència us torna encara més folklòrics, i a mi no se m'acudiria insultar mai un turista, ni algú que hagués comprat una casa a Barcelona i hi vingués a passar uns dies, de confinament o de vacança. Tampoc nosaltres no seríem res sense els turistes, i alguns dels restaurants que més m'estimo no podrien de cap manera viure sense l'afluència del públic foraster, sovint més culte, més exigent i disposat a pagar més diners per un àpat que els meus conciutadans, d'armilla ben curta per la molta importància que es donen, i de massa orgull -el meu amic Adrià Martínez ho diu- per a tan poca dignitat. També hi ha barcelonins que menyspreen els turistes i són igual de provincians i encarnen el mateix endarreriment que els ploramiques de Camprodon i la Cerdanya que esmentava al principi de l'article -i tants d'altres, que també deuen ploriquejar.
Som de Barcelona, som Barcelona. Un dels millors regals que Déu li ha fet a la Humanitat. Tot ho paguem, a tothom li donem la benvinguda tot i tenir la més deplorable alcaldessa, i tot sabem convertir-ho en sobretaula i oci, en sauna gay o en casa de barrets; sigui com sigui, tot el que es comprèn entre el beure i el jeure, i a una temperatura ben agradable, i cada dia surt el sol. Som Barcelona, amb dos temples expiatoris, per compensar tanta culpa anarquista i tantes esglésies que incendiàrem. Som Barcelona, capital oberta al mar i al món, proveïdora de felicitat, farcida de rics, tot i que menys dels que jo voldria, i de propietaris de casalots al rerepaís rebec, malcriat, de sufragi demencial i d'idees contràries als interessos de la Humanitat. Si algú ens ha infectat, heu estat vosaltres, i només cal mirar el Palau de la Generalitat, amb les seves excrecències belgues de fill de majorista de patates, que a sobre diu que ens representa. Continuarem pujant al que és casa nostra, i ho és perquè vosaltres ens la vau vendre; continuarem pujant-hi ara i quan ens doni la gana, continuarem pagant-vos la festa, continuarem fent-nos els que som d'aquí volent parlar com vosaltres i fent -prou que ho sé- el ridícul del segle. Però recordeu-ho bé: mentre no accepteu la vostra realitat subsidiada i us continueu revestint amb aquests parracs de comtessa arruïnada, els més ridículs, els més patètics i els que més fareu riure sereu vosaltres.
