Filòsofs i economistes tracten aquests dies d'imaginar com ha de ser el món quan finalitzi la pandèmia sanitària. Les receptes són diverses. La majoria d'ells es limiten a aplicar a la nova realitat les solucions que propugnaven abans de l'hecatombe. És una reacció tan lògica com equivocada. Slavoj ?i?ek s'ha afanyat a pronosticar la mort del capitalisme a l'estil Kill Bill que portarà, ja ho aventurava abans, un nou adveniment del comunisme. Una de les veus més respectades en els últims anys, el coreà Byung-Chul Han, ha posat l'accent en les diferències en la gestió política de la pandèmia i molt especialment en la fascinació occidental pel mandarinat xinès, i asiàtic en general, que ha legitimat el confinament general per decret o la suspensió de la protecció del secret de les comunicacions dels ciutadans. Yuval Noah Harari ens ha llançat una sàvia advertència: el món de després del coronavirus s'està decidint durant la crisi, amb decrets i mesures d'urgència que passaran, gairebé de manera automàtica, a ser definitius. Cal prestar, doncs, la màxima atenció.

La filosofia ens enriqueix el debat moral en temps de màxima incertesa. I dels valors -prioritats- de la moral neix l'ètica amb la qual guiem el nostre comportament que inspira les lleis de les que ens dotem. I el dret, com li agradava dir al catedràtic de la UAB Víctor Reina, no fa sinó regular els negocis. De manera que l'altre epicentre del debat sobre el món després del coronavirus és l'econòmic. A un costat hi ha els partidaris de les solucions convencionals a gran escala perquè consideren que tenim els problemes de sempre, però de dimensió mai coneguda. Són els que aplaudeixen el bazuca de liquiditat monetària que ha llançat el Banc Central Europeu (BCE) amb l'anuència de la Comissió Europea. Es tracta d'aplicar el 2020 el que es va fer tard i malament després de la caiguda de Lehman Brothers el 2008.

Tot i ser mesures benintencionades, cal plantejar-se si el que es fa és posar vi vell en botes noves, que, segons l'Evangeli, no fa altra cosa que podrir-los. La crisi econòmica derivada de la pandèmia del COVID-19 no és de solvència ni de liquiditat. No es tracta de crèdits hipotecaris amenaçats d'impagaments derivats de la insolvència dels titulars del deute. Estem davant d'una caiguda simultània de l'oferta i de la demanda, inèdita fins i tot en situacions de guerra. Perquè el problema són els invenguts i la consegüent aturada de la producció i el comerç a escala planetària.

L'economia globalitzada i financera es basa en una ampliació exponencial del capital circulant gestionat de manera que el seu apunt comptable incrementa logarítmicament la riquesa monetària i l'allunya cada vegada més de la riquesa real. Perquè s'entengui. Una inversió d'un milió d'euros es transforma, gràcies al crèdit, en tres milions d'euros perquè els actius s'apunten comptablement en tres assentaments: el de l'accionista, el del banc i el de l'empresa. Els tres van contra la futura producció i les futures vendes del negoci. Quan la cadena s'atura, la qüestió no és qui carrega amb l'impagat, sinó qui s'apodera de la riquesa real. Però ara no passa només amb els pisos i els crèdits hipotecaris com en el 2008, sinó en el conjunt de l'activitat econòmica. Quan aquesta rotació es trenca, hi ha cops de colze per acaparar la riquesa real i endossar a un tercer la riquesa que era només financera o comptable. El repte és enorme perquè ningú sap on estarà la riquesa real quan acabi la pandèmia. Tornarem a comprar cotxes, pisos o viatges com ho fèiem abans?

L'inèdit de la situació fa que haguem d'atendre els economistes que no estan pensant des de l'ortodòxia, perquè com va dir Albert Einstein: «No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix, la crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos, la creativitat neix de l'angoixa, com el dia neix de la nit fosca, qui supera la crisi, se supera a si mateix sense quedar superat». Hi ha, com a mínim, tres receptes econòmiques que exploren aquests territoris ignots: Mario Draghi, antany cap de l'ortodòxia, proposa ni més ni menys que un reset del deute, una condonació a gran escala. El que no es va voler fer amb Grècia. El catedràtic Jordi Galí proposa recuperar una fórmula que fins avui era un exercici merament acadèmic i que es coneix com «diners helicòpter». I l'economista, i exdiputat de Ciutadans, Toni Roldán s'inclina per una renda bàsica universal per a la pandèmia. La solució no serà fàcil, però arribarà des de l'heterodòxia, no ho dubtin.