He intentat deixar-me barba diverses vegades al llarg de la meva vida. Però sempre l'elimino abans que hagi agafat cos perquè em fa sentir incòmode, brut. M'envelleix. Potser si aconseguís aguantar-la una setmana més, em dic, adquiriria un to respectable. La qüestió és arribar a aquesta frontera i traspassar-la. No és fàcil arribar a la frontera, a cap frontera, ni imaginària ni real. A les imaginàries hi ha sovint més perills que a les reals: preguntin a un boig. En la meva barba hi ha un progrés cap a la bogeria. Rectifico: no és que em vegi vell o brut, és que em veig boig. Acabo d'afaitar-me fa un moment i és com si m'hagués resetejat. Estic com nou, com es queda l'ordinador després de reiniciar-lo. Em reinicio afaitant-me. Que estrany!
Aquests dies de confinament obligatori serien excel·lents per experimentar. De fet, m'he deixat créixer la barba dues vegades i dues vegades l'he eliminat, sempre abans que agafés forma. L'hi explico per Skype a la meva psicoanalista, que està entestada que ens comuniquem per Zoom, l'aplicació de moda.
- Vostè té una resistència increïble al canvi -diu-. No es pot deixar barba per la mateixa raó que és incapaç de canviar d'aplicació.
- Em va bé amb Skype -li dic.
- També li va bé sense barba -diu ella-, però troba a faltar no tenir-la.
- I?
- Doncs que ho vol tot. Vol tenir barba i no tenir-la, fet que el condueix a una insatisfacció permanent.
Té raó. De fet, moltes vegades em somio amb barba. No me n'havia adonat, d'això. Avui mateix he somiat que estava fregant el cul d'una paella molt bruta. A mesura que passava el fregall d'alumini, anava apareixent l'acer, que es transformava en un mirall en el qual apareixia el meu rostre amb una barba canosa molt ben retallada. Una barba senatorial.
Li explico el somni a la terapeuta i assenteix.
- En els somnis -diu- es realitzen amb freqüència els desitjos de la vigília.
I a la vigília?, em pregunto. Per a què dimonis serveix la vigília?
